Toni Padilla, el sabadellenc que volia ser historiador i ha acabat explicant les històries de l'esport

Sovint es diu allò que el periodisme és molt vocacional. A vegades, no obstant això, hi ha persones que descobreixen la seva passió gairebé per casualitat. Un dels casos més flagrants és el del Toni Padilla, que s'ha convertit en un referent de la premsa esportiva catalana en el que ell defineix pràcticament com un cúmul de circumstàncies excepcionals que li van servir per anar obrint portes. "El periodisme em va arrossegar, podríem dir", reconeix.

Padilla, des de ben petit, era un apassionat de la història. "Cada estiu demanava que em portessin a les runes d'Empúries i sempre volia anar a tots els castells de Catalunya", recorda. La seva altra gran passió era -i és- el Centre d'Esports Sabadell. "Em venia de família, però ho veia com una bogeria molt individual", admet. Després de repetir un curs a l'escola va començar a trobar la que seria la seva professió per molt de temps, i tot gràcies a un també joveníssim Carles Fité, amb qui va coincidir a classe i va fer una gran amistat. "Ell tenia molt clar que volia ser periodista i es va capficar a fer els partits del Sabadell en directe per Matadepera Ràdio. En aquell moment, els resultats fora de casa no els podies saber fins moltes hores després", afirma.

"Ho veia com una manera de veure els partits del Sabadell de forma gratuïta i també com una aventura divertida", afegeix. El debut va ser el setembre del 1996, amb un primer partit de prova a Manlleu. "Va ser un desastre. Vaig acabar insultant-me amb un senyor de la grada", recorda amb cert punt de timidesa. Contra l'Espanyol 'B' a la Nova Creu Alta va ser l'estrena definitiva i al camp del Benidorm el debut oficial a domicili. Tot just l'inici d'una aventura que encara continua. I tot gràcies a les portes que es van anar obrint de forma successiva.

Va estar com a col·laborador en els inicis de Ràdio Sabadell i també al 9 Nou, en què ja va començar a treballar, de veritat, i també a trobar el seu camí. "Allà canvia tot perquè començo a escriure, i la ràdio m'agrada molt, però amb l'escriptura és com m'expresso millor. Em fan un contracte de cap de setmana i ja guanyo una mica de diners. Realment, és quan vaig pensar de veritat per primer cop que potser m'hi podria dedicar", diu. Allà va conèixer el Jaume Espuny, que el va impulsar a sortir de la seva zona de confort a l'hora de fer cròniques i articles.

Anys més tard, el va recomanar al malaurat David Colomer, un dels impulsors de L'Esportiu, i també una de les figures més significatives en la trajectòria professional del sabadellenc. "El mateix dia que va morir la meva àvia, la Quimeta, jo era a Girona fent una entrevista per tenir una feina fixa", explica. Aquell va ser el punt d'inflexió definitiu. A L'Esportiu va desenvolupar un estil periodístic que ja l'ha acompanyat en la resta de la seva carrera en el món de la comunicació. "El David em deia que, si m'agradava la història, ho aprofités per explicar història a través de l'esport. Un cop que jugava el Barça contra el Shakhtar li vaig proposar de fer un article sobre la Revolució dels Taronges, i la relació amb els colors de la samarreta. Em va donar una doble plana per a explicar-ho. Va tenir força ressò i va ser quan vaig veure que coses que potser jo pensava que no interessaven a la gent, sí que interessaven", afirma.

En aquella època també va agafar el repte de començar a explicar l'actualitat del Barça. "Jo deia que no volia perquè no soc del Barça i, per tant, no tinc els records que tenen altres periodistes d'aquell gol tan recordat o el sentiment que pot tenir un aficionat. La gent no em voldrà, pensava. Realment, em semblava massa gros, però al final li vaig dir que sí", admet. La seva estrena va ser l'última roda de premsa del Joan Gaspart com a president. Avui dia, continua sent un dels periodistes representatius en el seguiment del conjunt culer i ha viscut èpoques de tota mena en més de dues dècades com a responsable en diversos mitjans.

"Al final, agafes simpatia al club, però jo soc només del Sabadell. A vegades, costa una mica d'entendre a la gent o pregunten allò de 'sí, però de quin ets dels grans?'. Sobretot en èpoques més complicades al club, que ara amb més de 10.000 socis és més fàcil de creure", assegura. Com a periodista molt més consolidat, també va tornar a la ràdio, amb Marcador Internacional, de la mà de l'Àxel Torres, un altre sabadellenc, arlequinat i gran amic de Padilla. "El vaig conèixer quan ell tenia 12 anys, que va entrar a la cabina de Matadepera Ràdio per veure qui feia els partits del Sabadell. Ja era més alt que jo. És qui em dona l'oportunitat de tornar a fer ràdio. La veritat que em va regalar uns anys molt macos".

També va viure el seu pas a la televisió amb Gol TV, espai en què es continua consolidant com a referent en futbol internacional i coneix a l'Aitor Lagunas. "Té la idea de crear Panenka, una revista en paper, l'any 2011. Ben bé que semblava una bogeria, però ens convoca a uns quants i tirem endavant el projecte. També va ser molt maca l'experiència", diu. Aleshores ja havia entrat a formar part del Diari Ara, on continua com a redactor de la secció d'esports més de quinze anys després.

"Són els millors anys de la meva vida", assegura, sobre una etapa en què ha viscut com la manera de comunicar i d'informar-se ha canviat radicalment, amb les noves tecnologies i la digitalització de la premsa. "El Carles Capdevila, que en pau descansi, va iniciar un projecte molt engrescador. A l'Ara he viscut la millor època professional, amb canvis en els formats i la forma de consumir, moments de tensió, mil crisis en la comunicació, ha estat molt enriquidor tot això. Hi ha dues etapes, la primera una de creixement i alegria amb el Carles, i una altra amb l'Esther Vera, amb un lideratge molt ferm i una valentia que ajuda a continuar sempre", assegura.

En aquest temps ha tingut l'oportunitat de continuar explicant històries, conèixer esportistes de tota mena i consolidar-se, una mica més, com a un dels periodistes referents de l'esport català. Tot plegat sense deixar de banda la seva passió pel Sabadell, el primer element que va fer moure l'arbre. "He tingut èpoques més complicades perquè la meva situació professional no em permetia seguir l'equip com m'hauria agradat. Hi ha alguns jugadors que només els he vist a base de resums. Però sempre ha continuat aquesta passió. És una part integral de la meva personalitat. Els meus pares es van conèixer parlant del Sabadell, i jo vaig néixer gràcies a una victòria agònica contra el Nàstic. L'altre dia, era a la tribuna de premsa del Camp Nou cridant els gols a Ceuta".

Des d'aquell primer dia amb un micròfon i la bufanda al coll al camp del Manlleu fins a l'actualitat. Portes que es van obrint i oportunitats, ben merescudes, que han situat el Toni Padilla entre els periodistes referents del sector. Un cercle que es va tancar al Mundial de l'estiu passat, quan va tornar a narrar un partit amb el Carles Fité, però en la cita més important del futbol internacional. "El Quim Domènech, que també és un molt bon amic, ens va donar aquesta oportunitat i va ser molt maco". Perquè ell ho defineix molt fàcilment. "Soc molt afortunat perquè m'he rodejat de persones fantàstiques que m'han ajudat molt. Professionals excel·lents, que són amics i que m'han ensenyat que jo també tinc veu", reconeix amb agraïment. El nen que volia ser historiador al final ha acabat explicant milers d'històries.