Joan Barberà: entre el periodisme, el tennis taula i la passió arlequinada

Prioritzar allò que et fa feliç. Aquesta és la filosofia que aplica ara més que mai un sabadellenc i arlequinat il·lustre com el Joan Barberà. Periodista, palista, enamorat de l’esport i també de la seva ciutat de naixement (tot i que ara no hi visqui i millor no direm on viu fa molt de temps). “Sabadell és al meu cor, malgrat que no ha coincidit que hagi treballat massa aquí”, relata. Es defineix com una persona apassionada, d'aquelles que s'impliquen de ple en tot. “Faig les coses amb ganes de gaudir-ne, especialment seguir al CE Sabadell”.

I és precisament aquesta intensitat la que ajuda a entendre una trajectòria marcada per la capacitat de  prendre decisions que, d’entrada, podrien semblar inesperades i que realment l’omplien. D’estar on havia d’estar a cada moment i de descobrir el seu camí entre casualitats oportunes i una feina innegable. Però, més enllà de complir somnis laborals o competitius, el Joan recorda cada etapa per les persones que tenia al costat, com el seu pare, a qui té molt present. “És curiós, però soc l’únic que no ha continuat amb el llegat de la botiga familiar”. 

De ben petit ja portava una pilota enganxada als peus, el futbol era el seu món. “Algun mestre m’havia dit que ja saludaria quan jugués al Camp Nou”, però això, mai va passar. Cercle Sabadellès i Mercantil el van veure créixer i un canvi d'escola va ser la porta d’entrada a un gir, si més no, sorprenent. A través d'un company, el Martí Gich, va descobrir el tennis taula i, gairebé sense adonar-se'n, aquell esport que inicialment havia començat com una activitat complementària va convertir-se en tota una prioritat. “El Martí va deixar de jugar a l’any següent. Jo al principi era molt dolent, però si no hagués pres la decisió de continuar, la història del ping-ping a la ciutat hauria estat diferent”. A més, recorda perfectament quan va decidir-ho. “El dia que havia de portar el DNI perquè em tramitessin la fitxa amb el Lepanto me’l vaig deixar a casa. L'endemà vaig comentar que deixava el futbol”, recorda.  

Entregat al tennis taula

Els primers anys al Ciervo els va viure amb una il·lusió difícil d'oblidar. Allà coincidia amb alguns dels jugadors que havia admirat a través de les pàgines dels diaris i que, fins aleshores, li semblaven referents inabastables. Recorda quedar-se després de l’entrenament per practicar amb els que anys més tard es van convertir en els seus companys i amics. “Per mi era fantàstic. Era com dir: ‘això és una passada’!”

Amb el temps, aquella afició es va transformar en una trajectòria competitiva que el va portar a jugar fora de Sabadell, aconseguir una tercera posició al Campionat d'Espanya sub-21 i viure l'ascens del Mediterrani a Superdivisió. Diuen que tots els camins porten a Roma i en el seu cas tots ho fan cap a Sabadell, perquè el Joan va tornar a competir a casa, aquesta vegada amb Falcons. Aquest cop, va implicar-se molt més enllà. “Hem aconseguit grans fites com portar el club a Divisió d’Honor i Superdivisió”.

Periodista de vocació

I com que tot està relacionat, el tennis taula li va donar l’oportunitat d’endinsar-se en el periodisme, el seu altre món. De fet, la seva vinculació amb el sector va començar molt abans de convertir-lo en la seva professió. A l'escola ja sentia una gran atracció per la ràdio i la premsa, sempre li agradava escoltar els partits. “No era gaire bon estudiant, vaig repetir un curs, però un any vaig fer l’optativa de periodisme. Quan va tocar maquetar un diari el vaig fer gairebé sol i un professor del qual no guardo massa bon rècord em va posar pitjor nota que a la resta del grup perquè va assegurar ‘que jo no podria haver fet un treball tan bo’”, relata el protagonista.

De fer les cròniques del tennis taula al mateix D.S. encarregades pel Joaquim Fité, va apuntar-se a un curs especialitzat i unes primeres pràctiques a la COPE van corroborar que sí, buscar i relatar històries era i és la seva passió, encara que va iniciar-se en informatius. Més endavant va arribar a Onda Rambla, on va tenir l'oportunitat de coincidir amb Jaume Sagalés, una de les persones que l'ha marcat especialment. Allà va fer els primers passos en el periodisme esportiu, cobrint partits de l'Espanyol i del Barça. “El meu objectiu no només era fer els butlletins o gravar les rodes de premsa, sinó veure qui em podia tornar a casa”, recorda amb humor, perquè encara no tenia el carnet de conduir. “A més, de jove sempre arribava tard i ja he inculcat als meus fills la importància de la puntualitat”, entona el mea culpa. 

Una altra de les etapes que recorda amb més entusiasme és la que va viure a Mallorca. S'hi va traslladar amb la seva dona, que hi havia anat a fer la residència de medicina, i durant els primers mesos va treballar com a entrenador mentre esperava una oportunitat en els mitjans, que va arribar de la mà ‘Onda Cero’. “Va ser brutal, vaig seguir el futbol a Primera Divisió i les primeres passes de Rafa Nadal i Jorge Lorenzo”.

Però, en la mateixa línia, el retorn a Catalunya va arribar, com tantes altres coses a la seva vida, per una casualitat. El dia de Reis de 2008, el Barça va jugar a la illa i el Joan va aprofitar aquell partit per comentar als companys que quan acabés la temporada, tenia intenció de tornar. Al cap de quinze dies va rebre una trucada per entrar a COM Ràdio. “Si el Barça no hagués vingut, jo possiblement no estaria a La Xarxa (l’actual COM)”, explica.

Quan va tornar néixer

Durant molts anys, Joan va viure instal·lat en una activitat constant. A la feina a La Xarxa hi sumava les col·laboracions amb la Federació Espanyola de Tennis de Taula, les tasques de comunicació amb la Federació Catalana, el personatge a xarxes socials de Manolo Càmping i la responsabilitat de la secció de tennis taula del Club Natació Sabadell. Una suma de compromisos que sovint li ocupaven bona part del dia i també dels caps de setmana.

Una intensitat que havia mantingut des de ben jove i que, amb el temps, va acabar passant-li factura. Només complir 50 anys va patir un infart que el va obligar a aturar-se i a estar vuit mesos de baixa. L'episodi va tenir també una càrrega emocional especial: el seu pare havia mort d'un infart als 46 anys. “Jo mai em pensava que em passaria a mi”, reconeix.

Aquell ensurt va suposar un abans i un després en la seva manera d'entendre la vida. Va deixar de fumar, va canviar els hàbits alimentaris i va començar a cuidar-se molt més. Però, sobretot, va revisar les prioritats. Va renunciar a algunes responsabilitats, com la tasca al CNS. “La vida és una i la vida té un final. No pots estar fent mil i una coses. No som màquines”, afirma. “Ara vull gaudir al màxim de la meva família, dels meus fills i de les meves passions. Principalment, d'anar al camp del Sabadell o fer desplaçaments", s'emociona. De fet, també treu pit d'haver tingut l'oportunitat de jugar amb els seus fills a l'equip, el Joan i el Quim, que continuen el llegat esportiu familiar.

En aquest procés, el suport de l’entorn ha estat fonamental. “Sé que la meva dona ho ha patit molt com a metgessa”. Una història complicada, que afortunadament ha tingut un final feliç en forma de recuperació, el Joan ha pogut tornar a fer el que més li agrada. I ara què, ‘quins somnis et queden per complir?’, li preguntem. “Vull veure el Sabadell a Primera amb els meus fills”, i realment no esperàvem una altra resposta.