Voluntaris sabadellencs a la Guerra d’Àfrica del 1859-1860

“Endavant catalans, endavant, que no hi ha temps per perdre”, diuen que amb aquesta frase, el general Prim encoratjava els seus soldats. Era el 4 de febrer del 1860 i ordenava als voluntaris catalans —que va situar en primera línia de combat— l’assalt de Tetuan. En aquella decisiva batalla van morir la meitat dels voluntaris, entre els quals el seu cap militar immediat, el comandant Victorià Sugranyes, que va ser substituït pel tortosí Francesc Fort Segura. Sembla que en aquella batalla el general Joan Prim també hauria arengat els seus voluntaris amb la frase “Apa, minyons, feu la torre i a dalt”.

Ara, Ceuta està d’actualitat, Melilla s’ho mira de prop i Tetuan ja fa 70 anys que va deixar de ser una possessió espanyola, però històricament aquestes tres places han estat motiu de disputa entre el Marroc i Espanya. Durant més de 600 anys hi ha hagut pugnes, incidents i guerres, la més important de les quals va ser la que va tenir lloc entre l’octubre del 1859 i l’abril del 1860. Després d’una sèrie de continuats xocs fronterers entre els grups armats rifenys i la guarnició espanyola de Ceuta i un infructuós i no gaire esforçat intent de reconduir diplomàticament la situació, el Govern d’Espanya va declarar la guerra al Sultà del Marroc el 22 d’octubre del 1859. Immediatament, l’exèrcit espanyol va enviar al nord d’Àfrica una expedició de més de 40.000 homes, als quals es van sumar ràpidament 466 voluntaris civils arribats de Catalunya.

Per descomptat que aquests quatre centenars i mig d’homes no van ser els únics catalans que van participar en la contesa, ja que molts altres componien el gruix de l’exèrcit expedicionari, però sí els únics que ho van fer portant al cap la tradicional barretina. Van ser uniformats per la Diputació de Barcelona i enviats a auxiliar l’Exèrcit, davant el clam i l’exaltació patriòtica del poble de Catalunya, en un intent de la societat liberal d’aleshores per congraciar-se amb el Govern de Madrid en definir-se alhora com a catalans i patriotes espanyols. Entre aquells voluntaris hi havia una representació de sabadellencs.

El dia 4 de febrer del 1860, fa més de 166 anys, en el context de la I Guerra de Colonització d’Àfrica (1859-1860), aquell batalló de 466 voluntaris catalans comandats pel general Joan Prim i Prats derrotaven les defenses de Tetuan, comandades pel príncep Mulay Abbas, i conquerien la ciutat. Dos dies després, el 6 de febrer del 1860, el gruix de les tropes espanyoles, comandades pel general O’Donnell, entraven a Tetuan i prenien el control formal de la ciutat, que es mantindria sota sobirania espanyola durant noranta-sis anys, fins a la independència del Marroc (1956). Entre 1911 i 1956, Tetuan seria la capital del Protectorat espanyol del Marroc.

La batalla de Tetuan, que és com seria coneguda aquella operació bèl·lica, va tenir una importància transcendental en el desenvolupament de la campanya de conquesta i colonització espanyola del nord del Marroc. Segons les fonts documentals, l’exèrcit espanyol estava encallat als afores de la ciutat des de feia setmanes. Però a primera hora de la tarda del 3 de febrer del 1860 (el dia anterior a la batalla), va desembarcar aquell contingent de 466 voluntaris catalans a les platges de Sidi Abdeslam, i després de travessar una inhòspita zona pantanosa (al sud-est de la ciutat), i de patir un intens foc enemic, van derrotar les defenses natives i van entrar a la ciutat.

Els Voluntaris Catalans eren un cos format, exclusivament, amb homes reclutats a Catalunya personalment pel general Prim, que es va inspirar en els regiments escocesos que nodrien l’exèrcit britànic de l’època i que actuaven amb un elevat grau d’autonomia. Els seus oficials eren exclusivament catalans; i el seu uniforme i el seu armament els diferenciava, clarament, de la resta de les tropes espanyoles. Vestien jaqueta blava amb solapes vermelles, armilla vermella amb ratlles negres, camisa color cru i mocador negre, pantaló blau, polaines de cuir, barretina vermella amb gira blava i espardenyes amb veta vermella. I estaven armats amb fusells de calibre 14 mm.

D’aquells voluntaris no se sap el nombre que van sortir de Sabadell, sí que hi ha constància dels dotze supervivents que van poder tornar; un dels quals mutilat de guerra; un altre malalt de gravetat i deu més sans i estalvis.

El dia 22 de maig del 1860 es va celebrar a Sabadell que la guerra havia conclòs amb la victòria d’Espanya sobre l’imperi del Marroc, i es va crear una comissió per celebrar les honres fúnebres en sufragi de les ànimes dels espanyols que van morir en aquella heroica lluita. Amb el producte de les subscripcions voluntàries, la quota que es va imposar l’Ajuntament i el generós despreniment de la Reverenda comunitat, Junta d’obra de l’església i professors de música, es van celebrar a l’església parroquial totalment guarnida de negre i adornada com no s’havia vist mai, uns sumptuosos funerals que van ser realçats per la inspirada paraula de l’orador Reverend Miguel Puig de Barcelona. Pagat aquest religiós tribut als morts, a la tarda i a la plaça pública enmig d’una nombrosa concurrència es va premiar i recompensar cadascun dels joves de la vila que havien anat a aquella guerra com a voluntaris catalans, lliurant-los unes llibretes de la Caixa d’Estalvis de Sabadell amb diverses quantitats.

A les cinc de la tarda d’aquell 22 de maig, sortint de la Casa Consistorial, sota la presidència del senyor alcalde Josep Sanpere, els regidors de l’Ajuntament, la Junta de Socors per als ferits a la guerra d’Àfrica, les Corporacions Civils i Eclesiàstiques i altres persones notables de la població es dirigien cap a la Plaça Major. També hi havia la banda municipal i els voluntaris de Sabadell que s’havien allistat amb l’exèrcit a la guerra d’Àfrica.

Arribada allà la comitiva i després d’haver-se assegut tots els senyors concurrents, es va procedir pel senyor alcalde al lliurament d’una llibreta de crèdit de la Caixa d’Estalvis de Sabadell amb la quantitat de dos mil rals a Jordi Llonch, voluntari mutilat en la referida guerra; d’una de mil rals a Jacint Cortés, malalt de gravetat; de dos-cents rals a cadascun dels subjectes següents: Joan Llonch, Domènec Vallbona, Joan Sagalés, Miquel Mayol; Ramon Pujol; Manuel Rocabert; Isidre Coll; Ramon Sarrat i Emili Orsi. Igualment, va fer entrega a l’oficial d’aquests voluntaris, el senyor Josep Tarrech, d’una Creu d’Or de Sant Ferran de segona classe, amb què el Govern premiava els seus serveis en la guerra expressada. De seguida la comitiva va tornar en el mateix ordre a la Casa Consistorial i es va signar la corresponent acta pels senyors de l’Ajuntament.

El discurs pronunciat a la Plaça Major pel senyor Agustí Rius i Borrell, vocal secretari de la Comissió organitzadora, expressava que tot en aquella ocasió havia estat desinterès i patriotisme. Que la Reverenda Comunitat de la vila, la Junta encarregada de l’obra de l’església, els professors de música i altres persones, havien tingut el despreniment generós d’oferir els seus serveis respectius per poder donar la brillantor de la funció cívica i religiosa que es preparava.

Admesos aquests patriòtics oferiments, la Comissió havia pogut trobar les subscripcions de les corporacions i de diversos particulars la funció religiosa, que havia admirat els veïns de la vila per la seva sumptuositat inusitada. Grandiosa havia estat, en efecte, i digna del seu objecte i de la població que la costejava. Però això no havia estat tot.

La Comissió no podia perdre de vista els voluntaris que van sortir d’aquesta vila; la Comissió havia de tenir presents els seus sacrificis i no podia permetre que entressin sense recursos a Sabadell els que havien sortit per defensar el més sagrat entre els espanyols, el seu honor tacat. La Comissió no va descansar per aconseguir aquest objecte; i va aconseguir del Magnífic Ajuntament que lliurés a cada un dels valents voluntaris dos-cents reals, a més de tres mil que n’ha de repartir dos, malauradament inutilitzat l’un i malalt de gravetat l’altre.

Així mateix, va creure la Comissió el deure seu donar al valent tinent de voluntaris el senyor Josep Tarrech, que també va sortir d’aquesta vila, una mostra de les simpaties, que havia despertat als sabadellencs el seu decidit comportament durant la gloriosa lluita. A aquest objecte va creure que més convenient era oferir-li una creu placa en testimoni que Sabadell va rebre amb satisfacció la notícia d’haver-se fet digne d’aquesta distinció la campanya passada.

El senyor Rius i Borrell va acabar dient: “Voluntaris, aquesta vila que us va veure marxar alegres al perill, us rep amb entusiasme, us contempla amb admiració, perquè us heu distingit entre un exèrcit d’herois. Vosaltres heu combatut com braus, heu ressuscitat les glòries de l’antic principat, heu fet recordar a Àfrica les gestes dels almogàvers a Grècia, vosaltres mereixeu bé de la pàtria. La pàtria agraeix el vostre sacrifici, la pàtria recompensarà el vostre valor. Sabadell us lliura, dos-cents rals dipositats a la Caixa d’Estalvis per alleugeriment de les vostres futures adversitats. No oblideu aquest benefici, agraïu la distinció amb què us rep la pàtria i recordeu que encara podeu servir-la”.