Hi havia gran expectació per poder gaudir d’aquell nou espectacle: veure competir els millors pilots de motocròs del món, envoltats del sorollós i esclatant rugit de les seves motocicletes. Per poder oferir aquell impactant i espectacular esport, la Mancomunitat Sabadell - Terrassa i la Penya Motorista 10 x Hora van habilitar el Circuit del Vallès, un sinuós i serpentejant recorregut per a motos, situat al quilòmetre 15,50 de la carretera N-150 —la que va de Montcada a Terrassa— i que, segons l’autoritzada opinió de dos grans especialistes com Pere Pi i Parera i Oriol Puig Bultó, les sensacionals qualitats d’aquell circuit superaven, de bon tros, les del circuit de Santa Rosa de Santa Coloma de Gramenet. Així que calia preveure que aquell diumenge dia 31 de març del 1968 els aficionats que es desplacessin al Circuit del Vallès podrien presenciar un espectacle de força i emoció i la més dura batalla, entre els millors pilots del moment, per conquistar el triomf final.
Els organitzadors van donar els darrers tocs i van polir els petits detalls perquè el desenvolupament d’aquella gran prova estigués a l’altura que l’espectacle mereixia i que, sens dubte, complauria tots els qui el presenciessin. Tan gran era l’expectació per veure disputar aquella gran prova, que durant aquells dies es desplaçaven al nou Circuit del Vallès de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa infinitat d’aficionats per veure per si mateixos el terreny on es disputaria aquell VII Gran Premi d’Espanya de Motocròs, vàlid per al Campionat del Món.
La tarda del dissabte 30 de març es van fer els entrenaments preliminars i es va dur a terme la primera mànega de la cursa nacional, puntuable per al Campionat de Catalunya. El circuit ja rugia de soroll i comptava amb un nombrós públic present.
El programa per a diumenge al matí era dens i atractiu: es disputaria la segona mànega de la cursa nacional; es faria la presentació dels pilots internacionals; es correria la primera mànega internacional; la tercera mànega nacional; la segona i última mànega del Gran Premi d’Espanya, i, en acabat, la proclamació dels vencedors de les dues curses disputades.
Les cròniques esportives explicaven que, tal com estava previst, a les onze i deu minuts del matí de diumenge es va donar la sortida a la primera mànega internacional, puntuable per al Campionat del Món, moment que va resultar de veritable emoció i espectacularitat. Trenta-vuit corredors pilotant les seves sorolloses i impacients motos es van llançar vertiginosament cap a l’embut que formava l’esplanada de la sortida a la recerca del primer i pronunciat revolt on començava ja el primer desnivell. Després de fer les 18 voltes de la primera mànega, van ser els tres primers classificats: Joel Robert (Bèlgica) amb CZ; Torsten Hallman (Suècia) amb Husqvarna, i Marcel Wiertz (Bèlgica) amb Bultaco. Els espanyols José Sánchez, Jesús Saiz i Ramon Costa, que corrien amb Bultaco, van quedar en els llocs 8, 19 i 23, i Manuel Olivencia, que corria amb Montesa, va ser el 34.
- Gran Premi any 1973
- Juan Luis Gaillard
En la segona mànega, la lluita es va concentrar per als primers llocs en un marcatge mutu i vigilància extrema entre Hallman i Robert, però la classificació va ser: Torsten Hallman, Håkan Andersson (Suècia) Husqvarna i David Vickers (Gran Bretanya) CZ. Com que la classificació final de cursa s’establia per puntuació de les dues mànegues en valoració de menor a més gran, el vencedor final va ser Hallman, seguit de Robert i de Vickers. L’espanyol José Sánchez es va mantenir en un novè lloc, molt digne, que li conferiria el vuitè a la general. Jesús Saiz ho faria al quinzè i Ramon Costa, al setzè.
Al final de la prova van pujar a la tribuna principal, on es trobaven les autoritats de la Mancomunitat de Terrassa i Sabadell, i altres personalitats de les dues corporacions municipals, i el senyor Enrique Martorell, delegat d’Esports de la Diputació. Ni fent gala d’un optimisme extraordinari, s’hauria augurat un èxit tan rotund com el que en aquella ocasió es van apuntar els organitzadors del VII Gran Premi d’Espanya de Motocròs. Un públic nombrosíssim –més de 40.000 persones– es va concentrar al llarg del recorregut ansiós de veure competir els millors especialistes d’aquest difícil esport.
El traçat s’havia construït en terrenys de l’antiga Mancomunitat Sabadell-Terrassa, en una zona propera a la Masia de Can Barba i la subestació elèctrica. Un espai natural format per una gran depressió del terreny envoltada de vessants, condicions que permetien dissenyar un circuit espectacular i, a més, oferien una excel·lent visibilitat per als espectadors. El recorregut incloïa zones que amb el temps es van fer molt conegudes entre els aficionats, com la Recta i Embut de sortida, la Pujada dels Pins, la Paella, el Gran Canó, la Banyera, etc. Aquestes seccions combinaven forts pendents, revolts molt tancats i zones de fang que, en moltes edicions del Gran Premi, convertien la cursa en una prova extremadament dura per als pilots.
El delegat de la Federació Internacional de Motocròs, Mr. Taylor, havia manifestat dissabte, durant els entrenaments, que el circuit podia considerar-se el primer del món en aquesta especialitat. Opinió tan autoritzada es va veure corroborada plenament a l’hora de la veritat. Totes les mànegues disputades van posar a prova homes i màquines a un esforç terrible, gairebé desesperat, per salvar els dos quilòmetres, que una vegada i una altra havien de recórrer sortejant i salvant tobogans, revolts i desnivells d’autèntica duresa. Tot això va conferir al Gran Premi una bellesa espectacular inusitada, que milers d’espectadors van presenciar sense pestanyejar. Èxit multitudinari, doncs, en què havien convergit qualitats tècniques de l’especialitat, corredors, organitzadors i públic. El nou circuit del Vallès havia tingut una inauguració sensacional. L’organització va estar perfecta a tots els ordres, i es van complir amb exactitud cronomètrica tots els horaris programats per a les diferents proves.
El mateix diumenge a la tarda i al Saló de sessions de l’Institut d’Ensenyament Mitjà Arrahona-Egara va tenir lloc el repartiment de premis. Van presidir els alcaldes de Sabadell i Terrassa, el senyor Enric Martorell, delegat d’Esports de la Diputació, i altres autoritats civils i militars d’ambdues ciutats. El president de la Penya Motorista 10 x Hora va donar les gràcies per la col·laboració rebuda per les dues ciutats i van seguir breus parlaments del senyor Burrull, alcalde de Sabadell, del senyor Onandía, alcalde de Terrassa, del senyor Masseras, director de carrera, del senyor Grau, director de Món Esportiu, i del senyor Riba, com a vicepresident de la Federació Espanyola de la Federació Espanyola de Motocròs.
Es va procedir al repartiment de trofeus dels vencedors i participants, i va acabar amb un lunch, en què es va continuar comentant el bon èxit del VII Gran Premi d’Espanya de Moto-Cros, IX Internacional de Barcelona, II Trofeu Carlos Badell, vàlid per al Campionat del Món de l’especialitat. Amb el pas dels anys, el Gran Premi celebrat al Circuit del Vallès va reunir els millors especialistes internacionals del Motocròs, procedents principalment de Bèlgica, Suècia, Finlàndia, Txecoslovàquia, URSS, Alemanya i la Gran Bretanya, països dominants en aquest esport durant l’època.
Entre les grans figures del motocròs mundial de finals dels anys seixanta i inicis dels setanta destacaven pilots com Joël Robert, Torsten Hallman, Marcel Wiertz, Sylvain Geboers, Gaston Rahier, Dave Bickers, Håkan Andersson, José Sánchez, Jesús Sáez, Ramon Costa, Olle Petersson, Guennadi Moisséiev, Leonid Shinkarenko, Jim Pomeroy, Heikki Mikkola, Adolf Weil, Håkan Andersson, Jaroslav Falta i altres. Aquests corredors dominaven el campionat i representaven marques europees molt competitives, com CZ (Txecoslovàquia), Husqvarna (Suècia), Suzuki (Japó), AJS (Regne Unit), Maico (Alemanya), Norton (Regne Unit) i les catalanes Montesa, Bultaco, més tard s’hi van afegir Puch (Àustria) i les japoneses Kawasaki i Yamaha.
Una data important la va protagonitzar el corredor nord-americà Jim Pomeroy, conegut familiarment com a Bimbo, que el 8 d’abril del 1973, amb només 20 anys, es va convertir en el primer americà a guanyar una cursa del Campionat del Món de Motocròs en vèncer el Gran Premi d’Espanya de 250 cc, celebrat al Circuit del Vallès, pilotant una motocicleta catalana, la Bultaco Pursang MK6. Les primeres curses del Gran Premi d’Espanya de Motocròs s’havien disputat els anys 1962 i 1963 al circuit de Pedralbes (Barcelona) i els anys 1964, 1965, 1966 i 1967 al circuit de Santa Rosa de Santa Coloma de Gramenet.
Al Circuit del Vallès es van celebrar setze Grans Premis d’Espanya de Motocròs, el darrer va ser el de l’any 1983. Les millors fotografies dels Grans Premis de Motocròs són obra de Juan Luis Gaillard, barceloní de pare francès i mare catalana, que va saber captar com ningú la importància de cada instant en el desenvolupament de les curses. La seva condició d’expert fotògraf la complementava amb la d’expert motociclista.
