Mossèn Geis fou una de les persones més estimades de la ciutat durant més de cinc dècades. Després de més de cinquanta anys de la seva mort, encara hi ha exalumnes que parlen d’ell i el recorden gairebé amb devoció.
Nat el 7 de febrer del 1902, al barri del Pont Major de Girona, Camil Geis va alternar els estudis eclesiàstics amb el conreu de les Lletres i de la Música en aquella ciutat. Els seus mestres de música a Girona van ser el pianista Tomàs Mollera i el compositor Josep Baró.
Ordenat sacerdot l’any 1925, tot seguit va cursar música sacra a Barcelona, on es va especialitzar en estudis d’orgue, sota la direcció de Mn. Josep Colomer, organista de la Parròquia de Santa Mònica, i va ampliar estudis de composició.
Va exercir, durant un bienni, el càrrec d’organista-mestre de capella de Sant Feliu de Guíxols, on va fer durant dos anys d’organista de la parròquia i hi va fundar una capella polifònica. Durant un altre bienni, va exercir el mateix càrrec a la Cellera, amb el de Mestre Municipal de Música i el de director de l’agrupació coral del Sindicat Agrícola, Rossinyol de Salas.
L’any 1929 va guanyar, previ concurs, la plaça d’organista a l’església de Sant Fèlix de Sabadell, on ja viuria i exerciria aquest càrrec fins a la seva mort. Va alternar les funcions d’organista i mestre de capella amb múltiples activitats espirituals i de signe pastoral a l’Hospital, a la Casa de Beneficència, a l’Acció Catòlica i a diverses confraries.
Com a compositor té una gran obra, amb molts goigs i aplecs de nadales i música religiosa. Va participar molts cops en els Jocs Florals i ja l’any 1918, amb setze anys, va aconseguir un accèssit al premi ordinari. El 1933 va obtenir la Viola d’Or i el 1935 va ser nomenat Mestre en Gai Saber.
L’any 1936 va publicar Horitzons i rutes i, aquell mateix any, en esclatar la Guerra Civil, es va haver d’amagar fins a poder passar la frontera. A França va cursar estudis de filologia romànica i estudis superiors de llengua i literatura franceses a la Facultat Catòlica de Lletres de Lió, ciutat on també va ampliar la seva formació musical i on va exercir el càrrec d’organista interí a la Parròquia Saint-Bonaventure.
L’any 1939, acabada la guerra, va poder tornar i es va reintegrar al seu càrrec de la Parròquia de Sant Feliu de Sabadell, del qual era oficialment titular. Però mai es va sentir còmode entre els vencedors.
Va escriure moltes composicions: unes, de caràcter religiós, i altres, de caràcter profà. Una bona sèrie de les religioses han estat publicades en fascicles, relligats després, formant un volum titulat MÚSICA RELIGIOSA. Una altra bona sèrie de les profanes han estat també publicades en fascicles, i també relligats després, que van formar un altre volum titulat ARXIU MUSICAL.
El 1942 va publicar Rosa mística, un recull de poesies, que va ser el primer llibre català publicat legalment després de la Guerra Civil. També és obra seva De primavera a reravera, en què es troba gran part de les seves poesies més selectes, i Els que he trobat pel camí. Va fer classes de religió a l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis i a l’Institut Ferran Casablancas.
El 1971, la ciutat de Sabadell el va nomenar fill adoptiu a petició de diverses entitats sabadellenques, com el Gremi de Fabricants, de l’exprimer tinent d’alcalde, Sr. Casas Cunill, del president de la Junta Administrativa de l’Escola Industrial, de la Junta Administrativa del Real-Santuari de la Nostra Senyora de la Salut, del president de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana i del Museu de Belles Arts, els quals, en oportú escrit, van exposar les raons que els assistien per sol·licitar la concessió del Títol de Fill Adoptiu a favor de Mossèn Camil Geis.
A l’escrit es podia llegir que, atès que el Rvd. Doctor Don Camil Geis Parragueras s’ha fet creditor a tal distinció perquè s’ha identificat amb aquesta ciutat al llarg de més de quaranta anys de viure-hi, realitzant una polifacètica i meritíssima tasca en servei dels interessos de la comunitat ciutadana i que, tot i no haver nascut a Sabadell, porta en alt grau les virtuts del més autèntic sabadellenc.
I, per tant, es concedia el Títol de Fill Adoptiu de la Ciutat de Sabadell al Rvd. Doctor Don Camil Geis Parragueras, en mèrit i recompensa a la seva ampla i destacada labor en servei dels interessos de la ciutat, a la qual ha servit amb l’afecte del sabadellenc més autèntic. Era el dia 23 de desembre del 1971.
L’any 1976 li va ser atorgada la medalla d’or de la ciutat. En el certificat corresponent es podia llegir que, en compliment de l’acord adoptat per l’Excma. Comissió Municipal Permanent, en sessió celebrada el dia 28 de juny del 1975, es va instruir l’oportú expedient sumari per a la concessió de la Medalla d’Or de la Ciutat al Rvd. Camil Geis Parragueras, de conformitat amb el que s’assenyalava a l’article 7è del Reglament per la concessió de la Medalla d’Or de la Ciutat, ja que s’havia conquerit l’afecte i l’estima de tots els qui l’havien tractat, tant en la seva missió sacerdotal com docent, ja que va ser professor de Religió a l’Institut Ferran Casablancas i a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis, havent fet de la seva vida una entrega al proïsme, com a sacerdot i poeta, d’aquí el seu títol de Mestre en Gai Saber, podent la nostra ciutat sentir-se honrada de comptar entre els nostres ciutadans.
I així, el dia 20 de maig del 1976, Sabadell li concedia la Medalla d’Or de la Ciutat. Mossèn Geis es va dedicar d’una manera especial a la música popular, específicament la religiosa. Són nombrosos els himnes i els goigs que va escriure. Es va llançar a aquesta activitat —en què va demostrar excepcional competència—, tant, potser, per un impuls vocacional, com per fi...
L’insigne musicòleg Mn. Francesc Baldelló va escriure, el 29 d’octubre del 1965, sobre la competència de Mn. Geis en aquest ram: “Ningú com ell, en el seu doble aspecte de Mestre de Capella i de literat de reconeguda competència en el camp de la literatura catalana, per assenyalar els camins per poder arribar a realitzar una obra perfecta. Els seus profunds coneixements de la cançó autòctona i de la melodia gregoriana li han facilitat el camí per arribar a aconseguir un estil que, a semblança del traçat pel venerable Mn. Romeu, pot justament titular-se estil popular gregorià. Els seus assaigs tenen tot el sabor d’ambdós cants.”
I després de comentar diverses produccions de Mn. Geis, d’aquest gènere, afegeix: “Ve a completar aquesta llista de recents obres de Mn. Geis, l’Himne Oficial de la Coronació Canònica de la Mare de Déu de Núria. Text i música són deguts a la seva privilegiada inspiració. I són concebuts en vistes a arribar al cor del poble devot que acudeix als peus de la Verge en el seu Santuari”.
Ja en un article publicat el 23 d’abril del 1965, el mateix il·lustre musicòleg havia ponderat la seva competència en aquest camp dient: “Mossèn Camil Geis tractà, amb el seu reconegut mestratge, aquest tema en una conferència titulada ‘Els fenòmens peculiars de la nostra mètrica i el cant popular religiós’.”
El documentat articulista es referia a la conferència pronunciada, en la festa de Santa Cecília, l’any 1934, al Palau de la Música. A més de ser admirat per la seva condició de músic privilegiat, Mossèn Geis també ho va ser per la seva cultura i els seus valors humans.
L’escriptor, periodista i crític Leandre Amigó va escriure: “Mossèn Geis sustenta la voluntat d’estil en el respecte a l’autenticitat del llenguatge i del pensament que l’inspira. La seva obra és d’aquest temps, d’aquesta hora; però no té una data limitada, sinó que se situa on s’enllacen els més variats matisos de la imaginació, en el límit d’allò que en diem clàssic. El que llegim avui podrem llegir-ho demà amb el mateix entusiasme. Tot allò que escriu s’ordena mitjançant una noció rigorosa del ritme i de la música. I una adjectivació precisa permet que veus populars trobin la seva justa dimensió estètica. L’exactitud en l’ús dels adjectius agilitza la lliçó i proporciona a les composicions el ressort...”
Mossèn Joan Busquets, rector de Sant Fèlix, escriuria després de la mort de Mossèn Geis: “He après més de Sabadell i dels seus homes escoltant les anècdotes que anaven aflorant en la conversa dia rere dia dels seus records que no pas llegint els documentals treballs dels bons historiadors de la nostra ciutat. Amb fina ironia analitzava els fets que havia viscut en el transcurs de la seva llarga i rica vida. Ell, com qualsevol ancià, era reticent davant els canvis de l’Església i de la societat, però tenia la virtut de confiar en les persones i de no posar-hi entrebancs. Aquest és el company i el mestre que jo he perdut. Volia morir com a sacerdot i al peu de l’orgue. Per aquesta raó vaig creure que la cambra per vetllar-lo havia d’estar al Baptisteri, és a dir, a l’església i sota l’orgue”.
Mossèn Geis va morir a Sabadell el dia 16 de gener del 1986. El pròxim 1 de novembre, dia de Tots Sants, el bisbe de Barcelona vindrà a Sabadell, a la parròquia de Sant Fèlix, a beneir la sepultura amb les despulles de Mn. Geis, que hi reposaran.
