Visitar el cementiri el dia 1 de novembre és una tradició molt arrelada a casa nostra. Tenir cura dels nínxols familiars, netejar-los i posar-hi flors noves, siguin naturals o artificials, representa una mostra de respecte i de record. Es tracta d’un modest i senzill homenatge ple de nostàlgia i amor envers els nostres difunts.
Amb el pas dels anys, aquesta activitat està sotmesa a un evident descens que, pel que sembla, anirà en augment. Les incineracions s’han convertit en l’opció majoritària i ja superen els enterraments. Segons dades facilitades per la funerària Torra, SA, a Sabadell, de cada 10 difunts, 7 són incinerats i 3 són inhumats. Sembla que és una qüestió cultural. La gent ha anat perdent la tradició d’anar a vetllar el difunt al cementiri i la incineració és com posar el punt final a una defunció. El record queda a dins de la persona, però no és necessari exterioritzar-ho anant al cementiri. A més, és una opció més econòmica i més neta.
La festivitat de Tots Sants és una de les més antigues en el món cristià, i sembla que va ser adoptada a conseqüència de l’arribada dels cristians als territoris celtes. Al segle IV es va començar a celebrar la commemoració dels màrtirs, comú a diverses Esglésies. Els primers rastres de la celebració es troben a Antioquia, diumenge després de Pentecosta; sant Joan Crisòstom ja en parlava. Després, al segle VII, el cristianisme va adoptar aquesta festa com a pròpia i ho va fer amb el papa Bonifaci IV, que va decidir que es faria un homenatge a la Mare de Déu i en record de tots els màrtirs i sants cristians que es veneraven al Panteó de Roma. A partir d’aquí es va començar a propagar en una lenta expansió que va durar segles i que va adoptar unes connotacions religioses que originàriament no tenia, tot i mantenir alguns detalls pagans.
Entre els segles VIII i IX, la festa va començar a difondre’s a Europa, i a Roma específicament al VIII, va ser el papa Gregori III (731-741) qui va triar la data de l’1 de novembre per coincidir amb la consagració d’una capella a Sant Pere dedicada a les relíquies “dels Sants Apòstols i de tots els sants perfectes que descansen en pau a tot el món”, i també per recordar els difunts amb oracions i amb la visita als cementiris. A l’època de Carlemany, aquesta festa ja era àmpliament coneguda i celebrada.
A Catalunya, la festa de Tots Sants va estretament lligada a una altra tradició: la Castanyada, una festa popular que se celebra durant la nit de la vigília de Tots Sants i que ha anat arrelant al país durant els últims tres-cents anys. Per aquestes dates, les castanyes —i també els moniatos o els panellets— comencen a fer-se visibles als carrers, pastisseries, festes escolars, fires i àpats familiars. Tradicionalment, les castanyades es feien al voltant de fogueres. A diversos municipis del país és una nit que es viu de manera festiva, amb celebracions gastronòmiques o representacions on s’interrelacionen el món dels vius i el dels morts.
L’origen de la Castanyada no és gaire clar, tot i que es relaciona amb l’antiga tradició de tocar les campanes la nit de Tots Sants per recordar als fidels la necessitat de pregar per les ànimes dels difunts. Hi ha una llegenda segons la qual el dia dels difunts, les ànimes de les persones mortes retornaven per unes hores a la seva llar. Per tal que poguessin trobar el camí de tornada cap al cel, s’encenien fogueres i espelmes i es feien sonar les campanes durant tota la nit.
Els encarregats d’aquesta tasca eren els campaners que, aquell vespre, es cansaven d’allò més. Per combatre la son, el fred i el cansament, encenien un bon foc i anaven torrant castanyes. Veïns i veïnes es van anar afegint a una tradició que es va estendre i consolidar al llarg del segle XVIII. Segons la llegenda, van ser, doncs, els campaners els qui, d’aquesta manera tan humil, van donar origen a les populars castanyades. Sabadell no és terra de castanyers, les castanyes venien de fora i al segle XIX no estaven a l’abast de totes les butxaques. Marià Burguès explica a Sabadell del meu record que la Pinyonada, com la Castanyada, solia fer-se per Tots Sants.
Un o dos diumenges abans s’arreplegaven uns quants joves i anaven cap a can Puiggener, can Vilà, can Feu o la Torre d’En Canonge; s’enfilaven als pins més proveïts de pinyes i amb ganxos o com podien feien caure un centenar de pinyes. Un cop les tenien, amb gatoses i branques de pi posaven un sostre de llenya i un de pinyes, i feien una grossa foguera per a torrar-les. Un cop torrades, amb una pedra grossa a sota i una de petita per martell les anaven espinyant, i quedaven tan sols els pinyons.
No tothom podia comprar castanyes per la diada de Tots Sants: valien tres rals el quartà (mesura de capacitat que equivalia a uns 6 litres). Hi havia qui preferia els pinyons torrats que s’aconseguien amb unes flamarades de gatoses; la gran gatzara de la mainada era quan saltaven del foc pelats. El vi bo (qui en tenia) acabava de fer la festa familiar o amical ben agradable.
L’origen dels panellets tampoc és clar del tot. Com que es tracta d’un dolç la base del qual és l’ametlla, tot apunta que és un dolç àrab que s’elaborava a la zona des de segles enrere. En qualsevol cas, sembla que es van començar a utilitzar com a ofrena per portar les tombes dels difunts. Al segle XVIII, els veïns cuinaven a casa seva els seus propis panellets, que després portaven a l’església perquè els beneïssin.
Hi ha registres que mostren que a finals d’aquell segle, durant les festes populars barcelonines, es rifaven aquests dolços amb altres productes. L’èxit d’aquesta mesura va ser tan gran que es van començar a revalorar i la idea es va estendre a altres localitats. Darrerament, la Castanyada està perdent pistonada en favor del Halloween, que se celebra el 31 d’octubre a la vigília de Tots Sants. De fet, l’origen de la paraula és la contracció d’“All Hallows Eve” (Vespre de Tots Sants) i és una tradició dels Estats Units.
La globalització provoca que una festa d’importació com el Halloween es vagi imposant i guanyant adeptes, però, per divertida que sigui, no es poden oblidar les tradicions culturals autòctones com la Castanyada. A casa nostra, igual que a tot el país, i no fa gaires anys, a més de la Castanyada, per Tots Sants era tradició fer representacions teatrals de l’obra de José Zorrilla Don Juan Tenorio.
Malgrat el seu èxit posterior, Don Juan Tenorio no va tenir una bona acollida en la seva estrena el 28 de març del 1844 a Madrid. Don Juan Tenorio, un jove faldiller, fa una aposta amb Don Luis Mejía segons la qual aconseguiria conquerir la ingènua novícia Inés. El que sembla que era un joc de conquestes masculines es converteix en una obsessió per al Tenorio. Aquest s’enamora perdudament de la bella Inés i tindrà conseqüències tràgiques.
La tradició de representar el Tenorio durant la festivitat de Tots Sants ve de molt antic. Hi ha disparitat d’opinions. Sembla, però, que el costum es va establir pels recursos dramàtics que es fan servir a la segona part de l’obra —en què hi ha escenes al cementiri—, en què adquireix el protagonisme la mort, les presències fantasmagòriques, la redempció i la salvació de l’ànima del penedit. Tot plegat ambientat en un sinistre cementiri on els morts cobren vida. L’obra, un exponent molt clar del romanticisme castellà, va adquirir una fama extraordinària i a la segona meitat del segle XIX es representava any rere any en dates properes a l’1 de novembre a la majoria dels teatres. També era representat fins més enllà de la meitat del segle XX.
A Sabadell, totes les agrupacions teatrals duien a terme representacions de Don Juan Tenorio per Tots Sants. Així, està registrat que Francesc Gisbert i l’Agrupació Artística Santiago Rusiñol va interpretar el Tenorio al Teatre Principal l’any 1941 i després va anar de gira per diverses poblacions catalanes. L’Associació d’Estudiants Universitaris de Sabadell el va dur al Teatre Alcázar el novembre del 1951. El quadre propi de l’emissora Ràdio Sabadell va fer el Tenorio a l’Alcázar l’any 1952, al Colón, el 1956, i va repetir el 1959.
La companyia Palestra el va representar al Teatre de la Faràndula l’1 de novembre del 1957, un Tenorio tractant de restituir-li els valors genuïns que un excés de popularitat havia anat degradant. Un cas genuí és el de l’actor sabadellenc nascut a Castellar del Vallès Sebastià Sellent, que va interpretar el paper de Don Juan, l’any 1961, al Teatro Ateneo Castellarense, paper que 55 anys abans, el 1906, havia interpretat el seu avi, també Sebastià Sellent, al Centre Castellarenc.
El Tenorio es va convertir en un esdeveniment tan popular que va traspassar el món del teatre professional i va començar a representar-se en centenars d’ateneus i societats per actors amateurs. Fins i tot durant el segle XX, moltes eren les empreses de Sabadell que s’hi afegien. Alguns treballadors, els més aficionats al teatre, muntaven un petit quadre d’actors, s’aprenien els papers que els tocava i el representaven allà on podien.
Dels set actes que consta l’obra, quatre a la primera part i tres a la segona, obviaven els que els semblaven de menys interès. Es van popularitzar, també, versions còmiques o burlesques. L’any 1976, a la Faràndula, Joan Capri i Mari Santpere varen recollir un gran èxit amb una versió lliure i còmica, els drets de la qual pertanyien a Josep Santpere, el pare de la Mari. En l’escena del sofà el públic es pixava de riure.
