El 5 de novembre passat, en el marc del festival IN-EDIT, es va estrenar als cinemes MOOBY Aribau de Barcelona el documental Los Watts, Rock als Ossos, una producció de bella factura que, dirigida per Nando Caballero i ubicada als anys seixanta a Sabadell, que tracta de les vicissituds de cinc joves en el món dels escenaris però que fa aflorar un fenomen que va fascinar tota la joventut sense excepcions: l’aparició de la música moderna. Aquella música diferent que impregnava d’alegria i optimisme i només sentir-la hi havia necessitat de moure el cos. El twist, igual que el rock, eren ritmes musicals que animaven l’ànima i no tenien res a veure amb la tristor de la música espanyola dels anys cinquanta.
Abans de l’eclosió definitiva de la música anglesa, amb l’aparició dels Beatles, i d’altres grups, que varen revolucionar la música moderna, la música per gent jove estava dominada per grups com: The Shadows (anglesos), The Ventures (nord-americans), The Spotnick (suecs) o The Tornados (nord-americans). Tots ells basats en el so de la guitarra elèctrica. També de Mèxic ens arribava un grup com Enrique Guzman i els Ten Tops, que amb la seva Popotitos feien estralls. Aquella influència que arribava de fora va fer que desenes de joves d’aquí formessin els seus grups per intentar d’imitar-los.
El documental de Nando Caballero explica amb detall com a Sabadell, als anys seixanta, un grup de joves va viure el naixement del rock des de la perifèria. Dècades més tard, Franc Guardia revisita la història dels Watts, la banda del seu pare, en un viatge íntim que connecta memòria, identitat i música. Los Watts, Rock als Ossos és un retrat delicat sobre el pas del temps i els vincles que perduren.
- Los Watts
- Franc Guardia
La qualitat i la bona factura de Los Watts, Rock als Ossos varen propiciar que Franc Guardia mostrés un agraïment molt especial a Nando Caballero, director del documental, per haver sabut captar tan bé l’essència de la història i donar-li una mirada tan humana, propera i emotiva. Per haver anat més enllà del relat d’un grup de música i haver-lo convertit en el retrat d’una època, d’unes vivències i de tota una història que es va viure a la ciutat de Sabadell. Una feina feta amb sensibilitat i estima que ha aconseguit que tots aquests records tornin a cobrar vida.
Els anys seixanta Sabadell bullia de música moderna, hi havia una trentena de conjunts musicals, que més tard s’anomenarien grups o bandes. Els més coneguts eren: els Teen Stars i el seu cantant Toni Vilaplana, Les Souris Noires, Music Hammer’s, els Diábolos, els 5 Cisnes, els Duendes, els Oskar’s, els Gamar’s, els Tele Stars, Duo Soling, Los Ases, Rayos Azules, els Nómadas, els Rebeldes, els Jóvenes, Alfil’s, Olimpia Grup, els Watusi, les Presos, els Brios, els Watts...
Aquells anys seixanta pels carrers de Sabadell un altre so competia amb el soroll dels telers: el de les guitarres elèctriques i les bateries. Els que anàvem a escola nocturna, de 19 a 22, després de treballar tot el dia, en tornant a casa era molt fàcil sentir notes de guitarra elèctrica o acompanyament de bateria que sortien d’algun local. Moltes vegades ens quedàvem una estoneta escoltant aquell ritme. Després sabíem que allà hi assajava tal o tal altre grup.
Aquella gran eclosió de conjunts o grups de música moderna propiciava la celebració de festivals, certàmens o concursos. Sovint n’hi havia a La Faràndula, a l’Euterpe, al Rambla, al Cercle Sabadellès i altres llocs. Eren sempre molt concorreguts.
El Primer Concurs de Música Moderna para Conjunts Estudiantils es va celebrar els dies 5 i 6 de maig del 1962 al Cercle Sabadellès. Hi varen participar: Les Souris Noires; els Diábolos; els 5 Cisnes; Music Hammer’s (que en van resultar guanyadors) i els Duendes. Aquella època els Beatles tot just es començaven a donar a conèixer a Anglaterra, aquí eren ben desconeguts. Vol dir que abans que la música anglosaxona ens arribés amb el seu absolut domini, a casa nostra ja hi havia un reconegut neguit i una gran afició per l’anomenada música moderna.
- Los Watts
- Franc Guardia
Un any abans, el maig del 1961, Sabadell va poder gaudir de l’actuació dels Jumping Boys al davant de Cal Pané, al capdavall de la Rambla. Un conjunt musical de gent jove que interpretaven música moderna. Dos dels seus components eren Claude i Jacky Grau fills del senyor Grau, una família que havia vingut a Sabadell el mes de maig a un casament i aprofitant que tocaven molt bé, varen ser convidats a actuar a Cal Pané i, també, a Ràdio Sabadell i a Ràdio Joventut de Sabadell.
El senyor Grau era un republicà que després de la guerra s’havia exiliat a França, allà es va casar i van tenir fills. Aquell mateix any 1961, va retornar a Sabadell amb tota la família per establir-s’hi. Els seus fills Claude i Jacky, guitarra i bateria van formar un dels primers grups de Sabadell, els Teen Stars, amb el cantant Toni Vilaplana i el teclista Claudi Casol i el baix Santi Delgado. Paral·lelament també es formaven altres conjunts: Josep Maria Abella i els seus amics Joe, Adolf, Claudi i Jordi van crear els Duendes; també es van formar els Gamar’s: González, Arnau, Mata, Angulo i Ribas; els Tele Stars: Manolo, Luis, Patricio, José, Ramon i Mayquel; els Nómadas: Pere, Carles, Esteve, Sixto i Gil. Els Watusi de la segona època, format per: Robert, Jeroni, Caralt, Mestres i Frank, etc.
Aquell ambient musical de Sabadell dels anys seixanta i els seus intèrprets queda molt ben reflectit en el pòdcast de Ràdio Sabadell Be Bop a Lula. Una sèrie d’onze capítols magistralment conduïts pel mític radiofonista musical Pere Massagué amb la participació d’integrants dels diversos grups d’aleshores que, tot repassant les vicissituds i els records d’aquella època, deixen constància de la riquesa musical i humana que va representar per a Sabadell l’entorn de la música moderna la dècada dels anys seixanta.
L’any 1964, a la Creu de Barberà, es va formar un dels grups que marcaria època: els Watts. La seva singladura no va ser molt llarga, però sí molt potent. Van començar de zero, però amb empenta i entusiasme. El grup ja consolidat estava format per Antonio García (guitarra rítmica), Joaquim Catalán (bateria), Àngel Guardia (guitarra baixa), Juan Navarro (cantant) i Ventura Fabregó (guitarra solista). Explica Xavier Rosell que l’element diferencial dels Watts era la seva ubicació perifèrica a la ciutat; així, mentre que la majoria de les bandes locals eren del centre, el grup protagonista d’aquest documental era del barri de la Creu de Barberà i, a més, feia els seus concerts al Club Juvenil, una concorreguda sala de l’esmentat barri del sud de Sabadell. Amb el temps la seva fama va transcendir no només la resta de la ciutat, sinó també en l’àmbit nacional, fins al punt que van gravar tres EP i van fer diverses gires, la més llarga de les quals els va portar a passar gairebé un any a Mallorca, concretament al mític local Al Rojo Vivo de Can Picafort, compartint cartell amb altres grups famosos de l’època.
Un moment culminant de la seva carrera va ser causat per un reclam publicitari. Van anunciar que s’havien venut els ossos per pagar els instruments. Aquesta notícia va aparèixer a la premsa l’any 1966. Teòricament, van recollir diners venent-se la seva composició òssia, però realment qui es va rascar la butxaca varen ser els familiars, en especial la mare de l’Àngel. Ara bé, la idea del seu representant, Antoni Notario, va resultar un reclam publicitari de primer ordre que va tenir molta ressonància. Si en aquell moment haguessin tingut un bon tema o una cançó puntera, haurien quadrat el cercle. També varen batre el rècord de resistència tocant 25 hores seguides al Club Juvenil. Els Egards de Terrassa tenien el record en 24 hores i els van voler superar.
El Club Juvenil del carrer de Verge de la Paloma de la Creu de Barberà era el cavern dels Watts. Les seves actuacions allà eren memorables. Es notava que dominaven l’escena i l’ambient. A més, sonaven de meravella. Més bé que no pas Los Bravos, per exemple. Los Bravos van venir a Sabadell en ple apogeu del seu tema Black is Black. Com que el seu catxé era molt alt, varen fer mitja actuació al Club Juvenil i mitja al Club Sirex de ca n’Oriac. Però el seu directe era penós. Si més no, hi havia molta diferència de qualitat entre el que s’escoltava al disc i el seu so en directe. De fet, als estudis de la Decca Records de Londres, durant l’enregistrament del disc, sota la direcció de l’enginyer Bill Price, els instruments que van sonar no eren els seus.
A causa de les normes del sindicat de músics del Regne Unit vigents en aquell moment —abril del 1966— només el cantant, l’alemany Michael Kogel, va participar en l’enregistrament de la veu, mentre que els guitarristes d’estudi britànics Jimmy Page (sí, sí, el que seria líder de Led Zeppelin), Vic Flick i John McLaughlin (també, també, el pioner del jazz fusió) van interpretar l’acompanyament instrumental. Així que aquell tema que va arribar al número 2 al Regne Unit; al número 4 als Estats Units i al número 1 al Canadà, realment no estava interpretat per Los Bravos. De totes maneres, la seva estada a Sabadell va ser un esdeveniment molt important, encara que, al Club Juvenil, no van sonar gaire bé. Sonaven més bé ell Watts. De llarg.
Com la majoria dels grups musicals de l’època, el servei militar va representar la desfeta dels Watts, quatre anys després de crear el grup, tres components van haver d’anar a fer la mili.
