Arxiu

«La Bête» ja treu les urpes al Nacional

Abel Folk, Sergi Belbel, Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, ahir al TNC (foto: CARLES CASCÓN)

Dies després d’anunciar que Jordi Bosch substituïa Anna Lizaran per problemes de salut, ahir el director Sergi Belbel, els actors –entre ells el sabadellenc Jordi Boixaderas– i el traductor Joan Sellent van presentar al TNC aquest «homentage al teatre», una obra «genial», diu Belbel, que s’estrena el 25 de novembre a la Sala Gran.

Jordi Boixaderas és Elomire (anagrama de Molière), un dramaturg intel·lecual de la companyia resident d’un gran palau francès del segle XVII que ha d’enfrontar-se a «un xoc» inesperat que l’aboca a «un duel total» i intens que acabarà fent sortit tot el bo i dolent de la professió teatral: el príncep Conti l’obliga a col·laborar amb Valere, un còmic que ha descobert pel carrer.
Elomire tem la seva ruïna i la fi del seu prestigi perquè, al capdavall, Valere encarna «tot allò negatiu de l’actor», amb el seu teatre «cutre» i la seva incontinència verbal: la seva primera rèplica dura quasi mitja hora.
Boixaderas explicava ahir al Teatre Nacional de Catalunya que, en aquesta «tensió», el seu Elomire «creu que l’art ha de tenir un motiu elevat i un contingut» en contra del «parlar per parlar, per passar l’estona», una «obscenitat» que condueix a la buidor del llenguatge, «i això té conseqüències morals», afegeix.
Fent un paral·lelisme amb el món actual, Boixaderas diu que el seu personatge, tanmateix, «a més d’això també defensa els seus propis interessos. És un retrat de l’acomodat, que no deixa pujar els nous».
L’obra del nord-americà David Hirson –rebutjada reiteradament fins aconseguir triomfar a Broadway, però poc representada per la dificultat de traduir l’anglès en vers– és «el teatre dins el teatre» i «un homenatge» a la professió, segons diu Belbel d’aquesta «obra genial» amb què s’acomiadarà del TNC. Boixaderas observa que «va retratant un gran ventall de coses del teatre», i per això es poden fer múltiples lectures o confrontacions, com la del teatre públic i privat o paral·lelismes com «el periodisme, que pot ser responsable i compromès o un simple entreteniment».
I aquesta balança entre el teatre «elevat» i el «popular», com queda? Boixaderas veu un opció més, a més d’aquestes dues en duel, que seria una fusió, «la que en definitiva vol el públic».
Gran traducció
L’actor –i tothom– en destaca la gran traducció del sabadellenc Joan Sellent, destinada a ocupar el pedestal de les millors del TNC.
El gran repte ha estat adaptar el text als versos alexandrins catalans, ja que tota l’obra de principi a final, és en versos que rimen de dos en dos. «Sense Joan Sellent aquest espectacle en català no existiria» diu el director amb rotunditat.

Sellent va invertir «un estiu febril», explicava ahir, per a donar forma a aquest «treball rigorós» que demanava «recrear el sentit conceptual» d’uns versos que, lògicament, en la seva traducció al català no rimaven.

Comentaris
To Top