. Fa quatre messos a la meva dona li van detectar un càncer de pulmó. Ha estat tractada a l’hospital Taulí. Us ho explico:
Un cop detectat el càncer, tens una primera visita amb l’oncòleg que començarà una sèrie de sessions:
Primer fan una anàlisi (acostuma a ser un moment).
Al dia següent visita amb l’oncòleg. Si tenies hora a les 10, saps que et rebrà a les 11h o 11h30’, però ningú rondina perqué tothom sap que, si les visites estàn programades per 15 minuts, el metge et dedicarà el temps necesari. Així que, quan per fi entres, saps que el que ve darrere haurà d’esperar encara més, doncs amb tu potser estarà 50 minuts.
Segons l’estat del càncer, l’oncòleg et pot remetre a una primera visita amb pal.liatius. Allà, et faran una enquesta exhaustiva per veure les teves preferències davant el dolor i la degradació física a la que pots arribar. T’ajustaran la medicació. T’ajudaràn a omplir el ‘Document de Voluntats Anticipades’, en què especificaràs si, donat el moment en què el teu estat no et permet decidir, quin tracte mèdic vols rebre: que et mantinguin amb vida a tot cost o si vols morir ràpid i sense dolor. Si vols morir a casa o a l’hospital.
Si estàs en condicions, al dia següent, fan la quimio a l’hospital de dia: un recinte amb unes 10 habitacions petites, cada una amb un llit, una tauleta i una cadira. La quimio -que pot durar unes 4 hores- te la donen en un silló o a una habitació segons l’estat físic. Els dies posteriors el malat es pot trobar bé o malament -el normal es malament-. Si truques a l’hospital de dia, t’indiquen el que has de fer: pot ser algún remei puntual o que hi vagis inmediatament. Si hi vas, et posaran a una de les habitacions i faran el que creguin convenient. L’estada mínima per una urgència d’aquest tipus, és de unes 3 hores.
Passades tres setmanes de la quimio es repeteix el procés: anàlisi, oncòleg, quimio.
Després de 3 o 4 sesions, pot ser que milloris o no. Si millores, et fan una sèrie de quimios de manteniment -duren uns 30 minuts- i, si tot va bé, al cap d’un temps et donen l’alta, amb l’obligació de fer-te unes anàlisis durant cinc anys per comprovar que no s’ha reproduït. Passats els cinc anys, et donen per curat.
Si no millores, si el càncer no remet, el més probable es que et derivin definitivament a pal.liatius.
Si el càncer no té cura, poc a poc -o potser ràpidament- el cos del malalt es degrada: un dia té rampes, altre mal de cap, altre esgotament. Sempre està cansada, sempre té dolor. El dolor, però, es controla amb calmants més o menys forts que li pots administrar a discrecció.
Aquesta degradació és imperceptible: un dia veus que el malalt s’aixeca per anar al lavabo i notes que va insegur: l’acompanyes fins el lavabo i el deixes a l’entrada. Als pocs dies ja l’has d’agafar fort per la aixella, però ja ho has assumit, i esperes a fora. Ara ja entres al lavabo i l’ajudes a seure. I busques una cadira de rodes. Uns dies després, ja has d’entrar i, sense adonar-te’n, l’has de ajudar a baixar les calces; aquest dia veus que se sent humilliada i potser et digui: ‘tu creus que això es vida?’ Tu li dius que, mentre hi hagi moments bons, paga la pena. I sí que encara hi ha moments bons, però cada dia són menys.
I un dia portes el malalt a l’hospital -com ja has fet vàries vegades- perquè es troba pitjor, i al cap de dues hores et diuen que li queden dies, potser hores de vida. I tu continues somrient quan et mira mentre t’ensorres. I s’acaba.
Tot aixó deu sonar horrorós, però no: és pavorós.
Però parlem del Taulí: Tots sabem que les retallades han degradat la sanitat pública: han reduït els salaris dels sanitaris, els hi han augmentat els horaris, han tancat llits i acomiadat personal per estalviar, i poder omplir els hospitals privats. Per tant, és lògic esperar que els treballadors sanitaris tinguin més aviat una actitud pessimista i de desinterès, si no de deixadesa i mala llet.
Però cal dir que tot el personal – i remarco: ‘TOT’- d’oncologia, ho fa, no solament suportable, sinó que ho fa agradable: no hi ha mai males cares, tothom somriu i et tracta com si fossis un amic, no ets un número sinó un company, un conegut: una persona a la fi. I el sentiment que et fa agafar la malaltia de que ets una desfeta humana -que ho ets-, en mans dels professionals d’oncologia, es transforma en un periode de transició que acabes suportant com qui pasa una grip.
He estat a hospitals per altres familiars i malalties, i mai m’he sentit tan ben tractat. A oncologia, no ets un malalt: ets una persona.
A tots vosaltres -metges, infermeres, auxiliars- que esteu sent maltractats per l’Administració, que us rebaixa el sou, que us incrementa les hores, que -de seguir així- potser us despatxarà, a tots vosaltres, que podríeu fer la vostra feina sense més, que podríeu -amb tot el dret- estar amargats, i que, no obstant, mostreu una cara amable fent tot el possible pel benestar del malat, a tots vosaltres: gràcies.
“He estat a hospitals per altres familiars i malalties, i mai m’he sentit tan ben tractat com al Taulí”
