Al Congrés vam viure la setmana passada el darrer debat del que anomenen del Estado de la Nación. La legislatura s’acaba i aquest ha estat l’últim debat en el que es posa el termòmetre a l’Estat per veure quin és el nivell de recuperació de la malaltia que l’està afectant en forma de crisi i quines mesures anuncia el Govern que adoptarà per fixar el rumb, en els mesos que resten.
Per començar dir que amb el nom ja paga. Debate del Estado de la Nación. Sincerament, si s’haguessin cregut això de les realitats nacionals i la descentralització de l’Estat i haguessin entès que hi ha territoris que som nació com Euzkadi o Catalunya o fins i tot Galiza, no en dirien així. I com que jo sí que crec que el nom acostuma a determinar el fons de la mentalitat en cada qüestió, la que es posa de relleu és que, allò de l’ ”una, grande y libre”, no els queda tant lluny per molt democràtica que diguin que és. Si es creguessin això de les diferents sensibilitats, no reduïrien l’Estat a una nació. Possiblement llavors, no ens trobaríem en l’atzucac que avui es troba Catalunya.
Dit això, constatar que el Debate ha estat l’inici de campanya d’un any electoral per part dels dos grans partits. Per una banda, un president Rajoy molt displicent i superb, s’ha instal·lat en el mític “España va bien” i ha anunciat un paquet de mesures d’ajut a les situacions d’impagament d’hipoteques –s’ha oblidat un cop més dels impagaments de les rendes de lloguer-, i unes minses reformes fiscals de promoció econòmica, que el primer que ens ha fet pensar és, per què és ara i no fa tres anys, quan la crisi estava ben estesa que adopta unes mesures que almenys des de CiU no li hem parat de demanar? Per què és ara quan anuncia una Llei de segona oportunitat per a les famílies?
Un president Rajoy deia, superb i fins i tot mal educat, que ha acabat titllant de “patètic” un Pedro Sánchez que va pujar a la tribuna d’oradors, com un púgil disposat a evidenciar, sobretot als seus, que té ganxo suficient per posar contra les cordes Rajoy. Un discurs mitiner, carregat de propostes al més pur estil socialista, obviant el detall que són les que, bàsicament, van conduir al col·lapse de les finances públiques i a un endeutament fora mida. Però ell parlava per als seus. Per reivindicar que l’essència la manté, que és contundent i que està disposat a solidificar-se en la seva cursa per encapçalar la candidatura a President del Govern de l’Estat. S’ho va jugar tot al doble o res i Rajoy, amb les desqualificacions personals, li va donar legitimitat. Per la nostra part des de CiU vam posar al centre del debat l’economia, la alta taxa d’atur persistent i l’enorme error que suposa no haver donat bona resposta al drama dels desnonaments en tots aquests anys. A més a més, vam evidenciar tots i cadascun dels incompliments vers Catalunya que ens estan duent a que es pugui produir la declaració, més aviat que tard, una DUI al Parlament de Catalunya, com va dir Duran i Lleida.
Vam evidenciar que la seva constitució i el nostre Estatut, per a ells, són paper mullat en matèria de compliment de traspassos econòmic, pagament de deutes i respecte competencial. Rajoy va tirar de nou, pilota llarga a la revisió del finançament autonòmic i cap resposta per a les 23 peticions que li va presentar per escrit el president Mas, el juliol passat.
Negligència política en el tractament a Catalunya. La millor manera per revitalitzar les conviccions de milions de catalans i catalanes, juntament amb la flamant sentència del TC, el president del qual fins fa poc tenia el carnet de militant del PP, anul·lant el 9N i un parell d’articles de la Llei de Consultes de Catalunya. Una segona rebregada a la voluntat popular expressada al Parlament, després de la sentència de l’Estatut.
És evident que el PP ha renunciat a les seves opcions a Catalunya per fer de l’anticatalanisme, com sempre, el seu graner de vots a les espanyes.
Per cert… dit tot això, el més probable serà, però, que aquest debat del estado de (su) nación, sigui recordat pel debat del Candi Crash.
“Una segona rebregada a la voluntat popular expressada al Parlament, després de la sentència de l’Estatut”
