El candidat es prepara per al gran repte; sap que qualsevol gest, per nimi que pugui semblar, pot valer un bon grapat de vots. Per això s’avalua cada matí davant del mirall abans de sortir al carrer; no, aquest somriure no, sembla massa artificial, es diu, mentre assaja un rictus de profunda espontaneïtat i alegria, la mateixa que expressarà quan abraci, besi o acariciï a dreta i a esquerra, a cada pas que doni envoltat dels membres més fidels del seu equip, buscant l’anhelat bany de multituds.
El candidat es fia del seu assessor d’imatge, però només fins a cert punt; no va poder escollir la foto que ara llueix en els cartells que inunden les parets i fanals de la ciutat que enyora presidir. “No han tret el meu millor perfil”, torna a dir-se en callada protesta, lamentant que el fotògraf del partit no hagi sabut immortalitzar a la instantània la seva millor impressió, la que li pot obrir la porta per arribar a ser alcalde. Mirant fixament aquests retrats urbans, el candidat es pregunta ara si la cara és el veritable mirall de l’ànima. I si és així, quina ànima veuran els seus veïns quan es fixin en aquesta foto? Qui sap, si ni jo mateix sé de vegades qui sóc i què és el que busco, pensa, perdut en el seu debat existencial.
Però només és un moment de profund recolliment filosòfic, truncat pel so del telèfon mòbil, que l’avisa que l’esperen a la sala de maquillatge per donar-li els últims retocs. El candidat no pot contenir cert nerviosisme, i just abans de sortir al plató per defensar davant altres aspirants les bondats de les seves propostes, es pregunta quan i per què es va deixar convèncer per ser el cap visible de les sigles del partit. Però ara ja és massa tard, es diu gairebé sense voler.
En aquests instants ell i el partit és un de sol, en pura simbiosi; el color de l’americana, el logotip al faristol, les banderetes que onegen quan anuncien el seu nom per megafonia …, tot recorda el partit. I això, encara que mai ho confessarà en públic, li causa cert neguit. Moltes vegades es va debatre entre la fidelitat cega, la qual guia com autòmat el dit cap el botó, malgrat la mala consciència, i això que diuen ara, no sense certa pedanteria, l’essència del vers lliure; Oh sí !, ell voldria ser un vers lliure, aquell que pot dir el que vulgui, on vulgui i contra qui vulgui, sense que mai li passi res; aquest que permet criticar el president sense que ningú gosi prendre contra ell represàlies, potser perquè té l’esquena més que cobertes. Però ell no, ell mai va tenir aquesta oportunitat; va ingressar quan era molt jove a les files del partit, més per interès que per convicció; a base de molts sís quan la seva moral verge li demanava dir que no, i, a base de adulacions donades fingidament arreu, va arribar a aquest punt en què era millor no mirar cap enrere, ja que corria el risc d’arribar a menysprear-se a si mateix; i així va fer carrera en el partit deixant els esquinçalls de la seva ètica abandonats al camí; va aconseguir l’estatus de candidat, però per a això va haver de renunciar a principis i a la seva pròpia llibertat, perquè, ai !, aquí es jugava tenir l’esquena ben coberta per sempre.
El candidat ha de prendre la paraula. El públic a l’amfiteatre espera la seva al·locució. Ha de dir la primera paraula, a la qual seguiran altres paraules, fins a conformar la promesa manifestament electoral. Maleïda sigui! – Pensa ocultant un gest de temor -, sé del cert que només són paraules buides que mai respectaré. ¿Per què hauria d’enganyar llavors els meus veïns? Però quan estava a punt de canviar el seu discurs i sincerar-se amb el respectable, va mirar al seu assessor de campanya, va recordar els seus començaments en el partit, es va mossegar la llengua i prest es va llançar a mentir. I quan va escoltar el primer aplaudiment, per fi va poder respirar.
“Va aconseguir l’estatus de candidat, però per a això va haver de renunciar a principis i a la seva pròpia llibertat”
