El proper diumenge 24 de maig tindran lloc les eleccions municipals arreu d’Espanya i les eleccions autonòmiques a 13 comunitats autònomes. Aviat tindrem els resultats reals, que poden canviar de forma molt important els panorames polítics català i espanyol.
A Catalunya, les eleccions municipals tenen alguns trets diferencials importants. En primer lloc, no hi ha un planteig “plebiscitari”, en el sentit d’un combat electoral entre independentistes i espanyolistes. El PP i Ciutadans intenten aquest planteig, però la ciutadania -com sempre- és més sàvia que tots els polítics. La gent sap que ara s’elegeixen governs municipals, alcaldes i alcaldesses, no pas la independència de Catalunya. A l’entorn metropolità hi ha moltes incògnites. Se sap que el PP cau arreu, que el PSC continua en caiguda lliure, que ERC no acaba d’arrelar a la primera corona metropolitana, i que a l’esquerra del PSC, hi ha molta moguda però sovint tumultuària més que no pas correctament organitzada. I CiU procura veure què pesca de tot plegat en un context també de caiguda de vots.
A la Catalunya interior, el panorama és molt diferent. A força poblacions es viu una situació “post-autonòmica”. Són llocs on no hi ha un espai polític amb independentistes i espanyolistes. Viuen com si Catalunya ja no fós Espanya, i on Espanya és el país veí i no el propi. Allà es viuen les diferències ideològiques en l’eix dreta-esquerra, on CiU és la dreta i ERC l’esquerra. A moltes d’aquestes poblacions és on el PP i el PSC han executat una pràctica inacceptable èticament: han presentat candidatures, sovint amb un únic candidat, que no són ni del mateix poble ni de la mateixa comarca. Busquen determinats beneficis que no tenen res a veure amb participar políticament a aquests pobles. Caldria canviar la llei electoral per evitar aquests comportaments políticament perversos.
Més que mai, la figura de l’alcalde o l’alcaldessa és fonamental. En uns temps de profunda crisi dels partits polítics, el paper de la persona és clau i determinant. La satisfacció o decepció de la ciutadania amb el seu alcalde o alcaldessa serà la gran clau de volta dels resultats d’aquestes eleccions municipals. I als llocs com Sabadell, on no hi ha la possibilitat de que un alcalde repeteixi, són majors les incògnites sobre els resultats finals.
Vivim temps d’una alta volatilitat electoral. La ciutadania ha deixat de tenir una fidelitat de vot inamovible. Ara ja no votem sempre el mateix. No només canviem d’opinió molt ràpidament sobre a qui podríem votar, sinó que també dubtem més que mai. Aquest element és clau en les eleccions autonòmiques a 13 comunitats autònomes. Onze són governades pel PP, que té unes expectatives força negatives. Arreu hi governen amb majories absolutes, que segurament perdran. Però la curiositat és que el PSOE gairebé no remunta enlloc, possiblement empitjorant els resultats del 2011. L’aparició de Podemos i de Ciutadans a nivell espanyol, sumada a la tendència a la desaparició d’IU, situa uns possibles resultats que seran un autèntic sacseig del panorama polític espanyol. Hi ha llocs on el PP cau tant que podria ser la segona, tercera o quarta força política, sense que el PSOE sigui la primera. Hi haurà la possibilitat de fer pactes de molts tipus: PP-Ciutadans, PSOE-Ciutadans, PSOE-Podemos, o Podemos-PSOE, sumant-hi alguna altra força d’esquerres. Al PP hi ha autèntic pànic per la possible pèrdua de tant poder autonòmic. I al PSOE temen que hi hagi llocs on si governen, sigui sota la presidència de Podemos. I si pacten amb el PP, signaran la seva mort política.
Els temps de les majories absolutes han passat a la història. És com si la ciutadania donés l’ordre als partits polítics -nous i vells- de buscar acords, i no pas per repartir-se el poder i les cadires, sinó amb l’objectiu de governar per a la gent. Possiblement ara el poder de decisió de la ciutadania és més important del que mai havia estat. Un vot en un sentit o un altre, pot decantar moltes coses.
“És com si la ciutadania donés l’ordre als partits polítics -nous i vells- de buscar acords, i no pas per repartir-se el poder i les cadires”
