És una tasca cultural encomiable la que fan algunes editorials de rescatar per a les noves generacions algunes obres literàries antany celebrades i avui oblidades. És el cas, ara mateix, de la col.lecció “Obres mestres de la narrativaa catalana. Segle XX” que publica Edicions 62 en col.laboració amb el diari “Ara”, que les distribueix entre els seus lectors. De les obres publicades fins avui, em deturo en tres novel.les de Carles Soldevila que obtingueren bon èxit al fil dels anys trenta i, curiosament, dedicades a noies joves enfrentades amb la vida. És una trilogia formada per les seves protagonistes: “Fanny”, “Eva” i “Valentina”.
Carles Soldevila, l’autor, havia nascut a Barcelona l’any 1892 i era el germà gran de l’historiador Ferran Soldevila. Estudià Dret i esdevingué aviat un “home de lletres” a la manera francesa i, afrancesat com era, admirador de Voltaire, d’André Gide i d’André Maurois, conreà tots els gèneres: narrativa, teatre, assaig, poesia, traducció…, però sobretot excel.lí en el terreny de la premsa, que freqüentà sovint des dels seus 17 anys; es feren famosos al seu temps els “Fulls de Dietari” a “La Publicitat”, tant en castellà primer com després en català, que publicà diàriament del 1917 al 1932, sovint sota el pseudònim anglesat de “Myself”. Col.laborà també en les revistes més significatives de l’època – “Revista de Catalunya”, “Mirador”, “La Nova Revista” – i fou director durant uns anys de “D’Ací i d’Allà”, la sofisticada publicació de l’alta societat catalana dels anys trenta, a més de dirigir la “Biblioteca Univers” de la llibreria Catalònia. Era, en fi, tota una institució que mantingué la seva activitat fins i tot a la postguerra espanyola, malgrat les limitacions de l’època.
Per tot plegat, causà sensació l’any 1929 la publicació de la seva novel.la “Fanny”, doblement atrevida pel seu tema i pel seu tractament. Val a dir que Soldevila no era un novel.lista nat, però que suplia els dots imaginatius amb l’elegància i la discreció de l’estil. Catalogat per Joan Fuster com a “neonoucentista”, el 1935 Rafael Tasis ja destacava al seu llibre “Una visió de conjunt de la novel.la catalana” “la seva prosa tan elegant i ciutadana” i deia que el seu “estil és d’una fluïdesa i d’una naturalitat tan grans que no us entrebanca per res en la narració”. Fuster, en la seva descripció de la literatuura catalana contemporània de 1972, més crític, apunta “la feblesa de la trama, d’una banda, i la morositat i la subtilesa de l’anàlisi, de l’altra”, cosa que el lector d’avui dia constata en notar alguna ingenuïtat en l’argument, pal.liada per l’elegància en la seva exposició.
Retratista de la burgesia barcelonina, l’autor relata a “Fanny” la primera experiència amorosa d’una noia d’uns vint anys, de família benestant vinguda a menys, que per guanyar-se la vida es fa ballarina en un teatre del Paral.lel. Li surt un admirador i, difamada per una companya engelosida, té por de perdre’l, fins que el rescata i s’hi entrega, recobrant així el gust per la vida que havia perdut.
La segona novel.la, “Eva”, situa una noieta rescatada de la Casa de Caritat per un matrimoni que ha perdut la filla pròpia, i que acabarà venerant el pare adoptiu més enllà de l’amor filial. El pare, distanciat de la muller i desenganyat pel fracàs amorós d’un cosí metge suïcida, cedirà a la disposició de la noia en flor i es fugarà amb ella a l’estranger. Per altra banda, “Valentina” – que guanyà el premi Joan Crexells de 1933 – és una altra noieta que venera el pare mort, un polític famós; la mare té un amant amb el qual es casa un cop vídua, i li revela que és el seu pare veritable, però la noia no l’accepta i, durant un creuer de viatge de noces, provoca un accident que li causa la mort: sosté que el seu pare era l’altre.
Aquests resums tan escarits revelen, en tot cas, que l’autor no té recança en afrontar uns temes arriscats però que resol amb aquella elegància que ponderàvem i, fins i tot, utilitzant les noves tècniques expressives que s’implantaven a l’època, sobretot el monòleg interior que assajà James Joyce, i que ell aplica rigorosament a “Fanny”, narrada en primera persona per la protagonista. A les altres dues novel.les, però, també en fa ús en algun capítol, si bé el conjunt és narrat en tercera persona, en el punt de vista tradicional del narrador omniscient.
Soldevila, esperit cosmopolita atent a les pràctiques narratives del moment, es pot avaluar en relació a altres coetanis seus: per situar-lo en el context del premi Crexells, per exemple, en aquells anys també el guanyaren “El cercle màgic”, de Joan Puig i Ferrater; “Laura a la ciutat dels sants”, de Miquel Llor; “Vida privada”, de Josep Maria de Sagarra; “Vals”, de Francesc Trabal; o “Aloma”, de Mercè Rodoreda. Un capítol significatiu de la nostra literatura que fem molt bé de recuperar
“Carles Soldevila no té recança en afrontar uns temes arriscats però que resol amb elegància”
