L’any 1128 Hug de Sant Víctor va escriure l’obra ‘Didascalion’, que es podria traduir per «assumptes relacionats amb la instrucció». En aquest text del segle XII s’atorga una especial importància a la lectura. Destaco tres lliçons que Hug dóna al lector en relació a la humilitat i al fet d’aprendre: 1) no s’ha de menysprear cap coneixement o escrit, sigui el que sigui. 2) no s’avergonyirà d’aprendre de cap home. 3) quan ell mateix hagi aconseguit el coneixement, no mirarà ningú amb menyspreu. Lliçons, que són vàlids no solament per a la lectura o la tasca acadèmica, sinó per a la vida.
«No menysprear cap coneixement o escrit». Això es pot traslladar a valorar tot el que existeix. Tot és susceptible d’ensenyar-nos, d’aportar-nos, d’enriquir el nostre patrimoni. En una entrevista, una mare de família deia que els qui més l’han ensenyat són els seus fills. Ells li han mostrat el valor del límit. Sempre l’han estimulatda a aprendre més, tant de si mateixa com de tot allò necessari per a ajudar-los a créixer.
De la situació més insignificant que podem aprendre’n. I no parlem ja dels grans esdeveniments de la vida que ens deixen marques profundes, com la malaltia, la mort, el fet de conèixer persones que ens acompanyaran tota la vida, el descobriment de la pròpia vocació, els errors…
«No avergonyir-nos d’aprendre de cap home» o dona, continua dient Hug de Sant Víctor. Aquestes lliçons anaven destinades a persones que s’endinsaven en el món de les lletres, cosa que a l’Edat Mitjana no podia fer pas tota la població. Aquesta recomanació trenca amb la distància que imposa l’acadèmia, atorgant o reconeixent el saber a qualsevol persona i, per tant, «desjerarquitzant». El fet que una altra persona no sigui versada en el mateix que jo pretenc conèixer, no vol dir que no pugui jo aprendre’n alguna cosa o fins i tot molt.
El tema de la vergonya sorgeix aquí, just quan abordem valors com la humilitat o el coneixement. I no és gratuït. Una de les definicions d’humilitat ens la dóna Teresa d’Àvila: «caminar en veritat». ‘Humilitat’, com ‘humanitat’, parteixen de la paraula humus, «terra». Allò de caminar, que ens suggereix Teresa, ens remet a la terra, a estar plantats en un mateix nivell de realitat. Qui camina en veritat, no té per què avergonyir-se d’un mateix ni de l’altre. Tots podem aprendre de tots, i tots podem, igualment, ensenyar.
El darrer suggeriment d’Hug de Sant Víctor ve a concloure aquest recorregut: «quan hàgim aconseguit el coneixement, no hem de mirar ningú amb menyspreu». Que n’és, d’humà envanir-se del que un té i els altres no! Quan transformo una situació de «diferència» en condició de «desigualtat» i em situo en un punt d’avantatge, llavors puc ser capaç de cometre actes d’inhumanitat.
Mirar algú de dalt a baix és voler elevar la meva alçada artificialment. D’aquesta manera, menyspreo l’altre i instrumentalitzo el coneixement i tot el procés d’ensenyament-aprenentatge que he recorregut, ja que ho converteixo en una eina de prestigi i no en un ben comú.
Què ens deixa Hug de Sant Víctor en aquests breus consells? Apreciar-ho tot, perquè tot ens fa present que som vius i estem en relació amb altres éssers. Compartir no empobreix ni hauria de ser motiu de vergonya; constantment donem i rebem, d’una manera conscient i inconscient. Encara que aparentment posseïm alguna cosa més que els altres, això no ens fa pas superiors ni inferiors, en tot cas, ens fa responsables d’allò que tenim i tant de bo que ens faci disposats a transformar en servei aquesta capacitat o potencialitat.
És important saber, però potser encara és més important «saber saber». Aquesta saviesa és més cordial que intel·lectual.
