SAUMOY LLIÇONS
Molt s’ha escrit sobre els atemptats de la passada setmana a París. Però potser cal posar una mica l’accent sobre algunes de les lliçons que se’n poden extreure.
La primera és que actuar malament a un país en crisi és negatiu (Iraq, Líbia). Però no actuar pot ser molt pitjor (Síria). Al 2011, en plena força de les “primaveres àrabs” (revoltes democràtiques contra les tiranies), ningú es va atrevir a lluitar contra Assad, el tirà siri, deixant que matés com conills els seus opositors democràtics. Aleshores, les monarquies feudals àrabs es van dedicar a finançar guerrilles fonamentalistes. I ara tenim el perill Daesh (“Estat Islàmic”) controlant part de Síria i d’Iraq, i atemptant a París, a Turquia, al Líban, a Egipte, etc.
La segona lliçó és que Europa és profundament dèbil. Quan 3, 4 o 20 terroristes de Daesh provoquen la mobilització de centenars de milers de policies i militars arreu d’Europa, fan suspendre partits de futbol importants, etc., és que Europa està perdent els papers.
La tercera lliçó és l’errada constant d’Europa en tenir dictadures amigues. És completament immoral riure-li les gràcies a Qatar, Aràbia Saudí, Egipte, Xina, etc., mentre massacren les seves respectives oposicions democràtiques. Els drets humans són drets de tothom, a tot arreu, no pas en funció de determinats interessos.
La quarta lliçó consisteix en que Europa només es preocupa quan el terrorisme assassí el té a casa. Més de 100 morts a Turquia la setmana passada, més de 30 morts al Líban i més de 20 nens assassinats a punta de pistola a Síria fa pocs dies ocupen un raconet als mitjans de comunicació. Milions de persones de Síria han fugit i fugen per salvar la vida. I aquí els posem dificultats. Hauríem de recordar que a moltes poblacions de Síria cada dia és París. O bé els maten els de Daesh o bé el propi exèrcit del president Assad.
La cinquena lliçó és que excloure gent aquí és garantia de problemes avui, demà i demà passat. Les ciutats conegudes a França com a “banlieues” són una bomba de rellotgeria. Podem recordar els disturbis del 2005. Des d’aleshores, gairebé res no s’ha fet a aquestes ciutats. L’abandonament per part de les autoritats es demostra en aquesta frase d’un ciutadà d’aquest municipi: “Quan uns pares deixen de tenir cura dels seus fills, no poden pretendre tenir cap autoritat sobre els seus fills”.
Un exemple pot ser Aubervilliers, a pocs metres del Stade de France, on divendres van explotar tres terroristes suïcides. Hi viuen 76.000 persones. L’atur és del 23% (mitjana francesa: 10%). La renda mitjana per unitat familiar és de 10.632 euros (la meitat de la mitjana francesa). El 40% de la seva població no té ni l’equivalent de l’ESO. El 38% viu a habitatges socials de lloguer, amb un preu mensual entre els 300 i 400 euros. A més, hi ha ajuts per pagar aquest lloguer. Val a dir que l’ajuntament té gairebé 3.000 habitatges socials. No és estrany vist que té un pressupost anual de 123 milions d’euros, recollida de residus i transport públic, a part. (A Sabadell, amb gairebé el triple d’habitants, el pressupost municipal és de 171 milions).
La sisena lliçó és que és un problema social, no pas religiós. La seva relació amb l’Islam és una qüestió d’identitat cultural més que no pas de fe religiosa. Només cal reproduir declaracions de persones musulmanes de l’entorn de París. “Jo no sóc d’aquests musulmans. Quan s’acabarà això? És que no veuen que estan posant creus a les portes de tots els musulmans que vivim a França?”. “Un terrorista així no és francès. Ser francès no és això”. “França està en guerra i pot comptar amb les seves banlieues. Sabrem defensar el nostre barri de gent així”. Però a França passen coses terribles: hi ha gent que quan se li pregunta d’on són, responen per exemple, Aubervilliers, una de les banlieues. I si se’ls pregunta quin origen tenen, responen “francès”. I si es demana per d’on són els seus pares, responen “França”. Tot i així, massa gent no els considera francesos.
“Hauríem de recordar que a moltes poblacions de Síria cada dia és París”
