Recordo una època, allà a final dels anys setanta, quan els joves en la vintena podíem parlar amb la generació més jove de republicans que havien viscut la guerra. Eren els Josep Moix, Josep Saderra, Josep Tramunt, Jordi Xicola, Ramon Jou… Una gent d’una noblesa a raig, generosos en el tracte, amabilíssims i amb un gran respecte vers una jovenalla que no els arribàvem a la sola de la sabata. Una gent que, represaliats en acabar la guerra, havien esperat durant molt temps la fi del franquisme.
Era gent crítica amb els passos que feia la Transició i que en arribar la nostra generació a l’ajuntament hi vàrem tenir una relació més complexa. Propera amb la gent del PSUC pel fet que aquest era a l’ajuntament, però més crítica amb la gent de l’àmbit ERC, Front Nacional,.. per la seva manca de representació política.
En el tombant del 1979/80 recordo una conversa a peu de carrer, i crec recordar que era amb Ramon Jou, que em transmetia la seva decepció respecte el nou ajuntament. Em venia a dir que érem fluixos, condescendents amb el context rebut, gens rupturistes en fi. I és cert que, tot i la radicalitat de fons del nou ajuntament, les formes normalment ordenades podien portar a una impressió de debilitat. Tot i la distància mostrada, el seu únic comentari concret fou: “heu canviat el nom del carrer Bèlgica pel del Jardí i no heu tocat els d’Alemanya i Portugal”. -Jardí era el nom històric i Alemanya i Portugal només són països, li responia jo, però no tenia resposta al seu argument que Bèlgica era la màrtir de la Gran Guerra i que Portugal i Alemanya eren dictadures honorades pel franquisme. I tenia raó.
En el fons, que aquest fos l’únic exemple concret de la critica feia complicat d’expressar la impressió més de fons que el movia i que entenc que era la demanda d’una ruptura més encesa. Crec que si haguéssim pogut expulsar uns quants funcionaris significativament franquistes hauria quedat més satisfet. I, tanmateix, de ruptures visibles i simbòliques n’hi hagueren: des de l’enderrocament de la Creu dels Caiguts a la renovació de la policia municipal. El canvi generacional comportava, però, distàncies vitals que implicaven topades d’entesa.
Recordo d’en Jou que el meu pare me n’havia explicat una anècdota de cal Marcet. En una visita de l’arquebisbe Modrego a la fàbrica, Marcet li va presentar Jou com un republicà que ell tenia integrat a la fàbrica. Conversen i al final Modrego li posa la mà amb l’anell episcopal davant la cara per rebre’n el bes de submissió, però Jou reacciona ràpid li encaixa la mà a aquella alçada. “passi-ho bé, senyor Modrego”.
A una edat propera a la d’en Jou de fa trenta cinc anys (però sense punt de comparació amb la seva trajectòria), en un nou salt comparable en el temps al que anava entre la fi de la guerra i la Transició, entenc aquella distància vital que em mostrava i l’aplico al nou govern municipal. També jo, si me’ls trobo pel carrer, els renyaré. Els demanaré més nervi, més fervor en les accions, …sabent però que són més competents, més rigorosos que no fórem els d’un altre temps. I, no obstant, també aspiro a tenir alguna raó.
“També jo, si em trobo pel carrer els del nou govern municipal, els renyaré, els demanaré més nervi, més fervor en les accions”
