Hi ha coses a la vida, apreciat lector, que tenen com a punt d’origen un conjunt de factors i persones que per diferents circumstàncies del destí són capaços de generar i explicar per si mateixes algun fet o situació concreta.
Per això quan em pregunten “¿qué hace un chico como tú en un sitio como este?”, és a dir, com s’explica que algú com jo d’origen llatinoamericà i que va arribar a aquest país fa tan sols tretze anys, sigui avui una persona compromesa amb la independència de Catalunya? Per començar a explicar-me és totalment impossible no recordar tres persones que han tingut molt a veure en tot això: Jordi Tolrà, Toni Comín i Muriel Casals. Però, per raons òbvies, i perquè com deia l’Eduardo Galeano això de recordar (del llatí: re-cordis) és etimològicament “tornar a passar pel cor”, avui comparteixo amb tu dos fets que irremeiablement passen pel meu cor quan penso en la Muriel.
El primer es remunta al dilluns 13 d’octubre del 2003, a la meva Montevideo natal, dos dies abans de marxar a Catalunya. Em trobava al portal de l’ambaixada espanyola i un parell de militars no em permetien passar a retirar el meu passaport ja que estava tancada perquè els funcionaris havien tingut festa, perquè el 12 d’octubre aquest any havia caigut en diumenge. El meu avió sortia el matí del dia 14 i jo estava desesperat, no podria agafar el vol, no arribaria el dia 15 com estava pactat i perdria els diners del bitllet. A uns carrers d’allà hi havia un locutori i sense dubtar-ho vaig trucar al director de la Fundació Autònoma Solidària de la UAB per explicar-li la situació. En Jordi Tolrà em va dir “queda’t a la porta i no et moguis d’allà, parlaré amb la nostra vicerectora i presidenta la Dra. Muriel Casals. Però no et moguis d’allà”.
I allà em vaig quedar, a la porta de l’ambaixada observat pels dos militars. Una estona després una funcionària creua els jardins de l’ambaixada fins al portal d’entrada, i amb marcat accent espanyol diu “deixeu-lo passar”. Sense dirigir-me paraula em porta a un despatx, agafa el meu passaport, el segella i me’l lliura. Quan marxava em diu: “No sé qui ets, però per a les persones de la Universitat és important que viatgis, la vicerectora ha estat molt convincent amb el cònsol”. Jo no coneixia la Muriel, però me la puc imaginar amb la seva veu ferma i serena explicant-li al cònsol “la necessitat” de que em donessin el passaport amb el visat.
El segon va ser el mateix any 2003 però al desembre, uns dies abans del nadal i de l’arribada de la meva dona i fills a Catalunya. La Muriel va passar pel despatx on jo treballava a la Plaça Cívica de la UAB i em va convidar a caminar. Aquells dies conversàvem en castellà i es va començar a interessar en com em sentia amb la imminent arribada de la meva família i si el país que ens acollia era el que jo m’imaginava. Li vaig començar a explicar el que ja havia notat i descobert fins a aquell moment i el meu interès per conèixer més en relació a la situació de Catalunya. En un moment de la conversa -sobre el paper de la immigració- em va dir una frase que mai oblidaré i que molts anys després li vaig poder compartir com d’important va ser per a mi: “Gabriel, perquè algun dia el meu país arribi a ser això que tant anhelo, la gent com tu l’ha de poder estimar tant com l’estimo jo”.
Per això, quan em pregunten: per què sento Catalunya com el meu país?, somric i recordo: Com no vols que senti meu i estimi un país format per gent com la Muriel que t’ho brinden perquè també sigui teu i l’aprenguis a estimar?
PD: Fins sempre, amiga. Em quedo amb els nostres somriures còmplices i et confirmo això que tu ja sabies que passaria: he après a estimar aquest país tant com tu. Gràcies.
*Regidor d’Acció Social Ajuntament de Sabadell
”Com no vols que senti meu i estimi un país format per gent com la Muriel que t’ho brinden perquè també sigui teu i l’aprenguis a estimar?
