Hi ha debats en els que sembla que no avancem, que no aprenem. Però sí que ho fem. El Vallès, la seva ciutadania, les seves entitats i administracions, hem après de mobilitat, d’infraestructures, de paisatge i de defensa i gestió del nostre territori. I n’hem après, com en moltes batalles, per necessitat i per avui poder seguir gaudint i defensant el territori; com a l’Ebre han après sobre l’aigua. Hem après a defensar amb arguments allò que volem per a un territori que ningú coneix com nosaltres. Sense oblidar on som, en un territori plenament metropolità, i reivindicant aquelles inversions que pensem que ens ajudaran a millorar la qualitat de vida de tot els que compartim aquest espai malgrat en algun cas tinguin també impacte en el territori.
Volem que l’activitat econòmica d’aquest territori sigui competent i responsable, però no ens deixem emmirallar per una noció de competitivitat i per uns titulars basats en artificis comptables. A hores d’ara, amb 20 anys sobre les espatlles, hem pogut llegir ja un munt d’estudis que demostraven la utilitat econòmica del Quart Cinturó. Estudis com els que ja vam veure fa anys que demostraven els beneficis de nombrosos trams dels trens d’alta velocitat o dels aeroports peninsulars ara deserts. No és creïble ja que la competitivitat de les empreses es basi en el continu creixement de les infraestructures.
El Vallès té una posició territorial privilegiada i una bona xarxa d’infraestructures que, tot i la crisi, no hem après encara a gestionar correctament. El Vallès no necessita una nova autopista paral·lela a l’AP-7. El Vallès necessita ara millores puntuals en alguns trams i enllaços de les autopistes existents i necessita millorar algunes carreteres comarcals. El Pla Territorial aprovat l’any 2010 ja ho apuntava, posant en evidència que la competència del Ministeri de Foment en la resolució d’aquestes necessitats és del tot qüestionable. I alhora, per descomptat, el Vallès necessita millorar la seva xarxa ferroviària, sobretot la que continua en mans de l’estat espanyol.
És obvi que encara tempta la grandesa, la velocitat, la gran magnitud de les inversions. Però podrem dir almenys que hem après alguna cosa d’aquesta crisi? Ara les nostres ciutats ja no necessiten créixer indefinidament i hem après que el creixement del nostre benestar ja no depèn de seguir dilapidant recursos i territori. Ara rehabilitem, gestionem, aprenem, conreem, consumim responsablement per fer que el creixement sigui sostenible i més ben repartit. Serà doncs que ara ja no toquen aquelles infraestructures.
No serem presoners d’unes ratlles traçades sobre un plànol l’any 1966, fa ja 50 anys. Corrien altres temps, una altra època, en que canvi climàtic, eficiència i dependència energètica, protecció d’espais naturals, sostenibilitat o protecció del paisatge, eren conceptes pràcticament impronunciables.
Caldrà que al Vallès ens organitzem de nou, però amb les forces renovades i aquesta vegada amb més capacitat de determinar les prioritats en les inversions d’aquest territori.
El Quart Cinturó és més que mai sinònim de passat, de crisi, de malbaratament, emblema d’un model obsolet.
Un nou país no es construeix seguint vells paradigmes.
“El Quart Cinturó és més que mai sinònim de passat, de crisi, de malbaratament, emblema d’un model obsolet”
