Setmana singular aquesta en la qual ens trobem, en la que causalment i casualment coincideixen astronomia, tradició, valors humans i política en un mateix i ben curt espai temps. Una setmana que encetàvem amb la commemoració del Dia Mundial dels Refugiats; una jornada que hauria d’haver estat i hauria de ser motiu d’interpel·lació constant a la nostra manera d’actuar davant el drama que viuen milions de persones que es veuen obligades a fugir dels seus països d’origen a causa de la guerra i de les persecucions, sense que trobin acolliment enlloc.
La setmana continuava amb un dimarts en el que sol assolia el seu zenit al Tròpic de Capricorn acompanyat d’una excepcional lluna plena, tot anunciant-nos l’arribada de l’estiu que aquí encetem amb una de les nostres festes més populars: la revetlla de Sant Joan. Serà precisament en el decurs d’aquesta nit màgica i de foc que coneixerem el desenllaç del referèndum britànic que ha de decidir si el Regne Unit vol continuar formant part de la Unió Europea (UE) o no. Tanmateix avanço que sigui quin sigui el resultat de la consulta, tots els europeus haurem perdut quelcom en aquest procés. I això perquè si l’opció guanyadora és la del sí, el Regne Unit haurà consolidat l’estatus especial que té de pertinença a la UE que es va veure reforçat el febrer passat quan David Cameron aconseguia a Brussel·les nous avantatges pel seu país a canvi de fer campanya contra el Brexit. Si contràriament és el no l’opció guanyadora, la deriva de la UE s’agreujarà i amb ella el projecte de l’Europa unida, forta, solidària, plena de valors amb la que somniaven Monnet i Schuman quan varen llançar la idea de la Unió.
I mentre mengen la coca, llancem coets i estem pendents de la decisió que els britànics puguin adoptar, de reüll haurem de començar a mirar allò que ens espera en la jornada electoral de diumenge en la que es repetiran unes eleccions legislatives d’àmbit estatal que no varen servir, ara fa sis mesos, per clarificar el complicat escenari que presenta la governança de l’Estat. Si ens atenem a allò que pronostiquen els sondejos, el risc major d’aquesta nova convocatòria electoral estatal és que tampoc diumenge s’aclareixi el panorama polític. D’altra banda, cal no oblidar que segons quins siguin els resultats que es derivin de la contesa a Catalunya, la situació política a casa nostra pot complicar-se encara una mica més que no pas ja ho està després que el Parlament de Catalunya rebutgés i retornés al govern la proposta de Pressupostos, amb el dany col·lateral de la crisi oberta en el sí de la CUP.
De fet, la divisió interna de la CUP que es posava de relleu la setmana passada amb la dimissió de sis dels quinze membres del seu secretariat, no deixa de ser un nou mal pas que aprofundeix en la divisió partidària que vivim a casa nostra des del 2012, quan es va començar a forjar l’expressió que va fer fortuna mediàtica de les dues ànimes que niaven en el PSC; una figura, aquesta, a través de la qual s’intentava explicar les causes de la divisió soferta pels socialistes catalans, amb el rerefons de la pèrdua de la identitat, nítida i rotunda, entorn la qual fins llavors s’havia suportat el seu projecte polític: el catalanisme. Clar que la crisi del PSC va ser només l’anunci d’una altra crisi més transcendent i transversal que havia d’afectar a tot l’entramat del sistema de partits polítics catalans arran la confluència en el debat polític dels dos eixos (social i nacional) que són els que en gran part expliquen el canvi escenogràfic que s’ha operat en el panorama polític del país, en què el PSC hi ha perdut bous i esquelles com també els han perdut altres formacions polítiques, com és el cas d’ICV, de CDC, d’UDC a les que molt probablement caldrà afegir-hi ara la CUP. ([email protected])
“El risc major d’aquesta nova convocatòria electoral estatal és que tampoc diumenge s’aclareixi el panorama polític”
