Podem ser capaços de veure la nostra ciutat amb una mirada nova? Es tractaria de veure Sabadell no com la ciutat que coneixem perquè hi vivim, sinó analitzar Sabadell com a una petita part de la Història Universal. Pensant la ciutat d’aquesta manera l’any 1959, Jaume Vicens Vives ens deia: “A través de Sabadell, es poden explicar i aclarir moltes coses i processos més complicats, amb els quals ens enfrontem els historiadors i els sociòlegs”. Intentem-ho.
Va existir una cruïlla l’any 1939 que va durar fins l’any 1979. Va entrar l’exèrcit feixista a la ciutat el dia 27 de gener de 1939 i es van apoderar del govern de la ciutat, provocant una guerra contra la classe obrera.
Va existir una segona cruïlla l’abril de 1979. Les primeres eleccions democràtiques. Les va guanyar la classe treballadora que assaltà democràticament l’ajuntament. Estàvem davant d’una classe amb consciència i orgull de classe, amb un partit, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, i un programa polític derivat de la consciència i de l’organització. El 1981 desapareix PSUC, en un procés d’autodestrucció. La gent, però, va continuar vivint a la ciutat, fou la base del farressisme.
Una tercera cruïlla es produeix l’any 1999. El farressisme, des del poder crea l’Entesa i es suïcida. Es produeix una victòria del PSC que dóna pas a una gran coalició: CiU, IC, ERC i PSC. Poc després es produeix un gran sisme amb el Cas Bemba l’any 2003. I fa quatre anys explota el cas Mercuri, que sacseja com una bomba atòmica l’Ajuntament i el conjunt de la ciutat queda estabornida.
La quarta cruïlla es produeix el maig del 2015. Com poden valorar aquesta quarta cruïlla? Segurament encara és massa d’hora per veure’n les conseqüències i fer-ne un balanç.
Un bon esport ciutadà es criticar-ho tot sense deixar camins de sortida. Proposem aixecar la mirada, i si el que passa aquí és l’expressió local d’una crisi més general? Analitzem el que passa a Sabadell en el marc de la Història Universal com ens deia Jaume Vicens. Veiem com un dels seus millors deixebles, Josep Fontana, ens diu que estem assistint al “Fracàs del socialisme en les seves dues grans versions revolucionària y reformista”. Si analitzem l’esquerra al món occidental Eric Hobsbawm va escriure poc abans de morir: “Los socialistas, marxistas o de otra índole, se han quedado sin su tradicional alternativa al capitalismo a menos que -o hasta que- reflexionen sobre lo que quería decir con el término “socialismo” y abandonen la presunción de que la clase obrera será necesariamente el principal agente de la transformación social.”
Una dada que pot ajudar a entendre aquests canvis: a Sabadell els treballadors d’indústria manufacturera han passat de 30.246 l’any 1991 a només 14.720 el 2011. Poques empreses industrials grans i mitjanes queden i per tant poca consciència de classe i poca organització de classe. Que quedi clar que de classes n’hi ha. Aquesta és sens cap mena de dubte una de les causes de la desorientació i la fragmentació en l’àmbit de l’esquerra sabadellenca.
Al caràcter hipercrític, essència del sabadellenquisme, hi hem d’oposar de tant en tant una certa visió més general que ens faci veure quins problemes tenim endògens i quins d’exògens que pateix tot el nostre entorn. I per tant poder actuar sobre aquells que estan realment a les nostres mans.
“Podem ser capaços de veure la nostra ciutat amb una mirada nova?
