Aquests darrers dies estem assistint atònits a un dels típics temes de la política sabadellenca que ens té entretinguts. Es tracta d’assumptes que no tenen cap substància política i que són més aviat un joc de prejudicis, idees errònies i despropòsits.
Degut al desgavell que hi havia a molts ajuntaments el govern va legislar sobre els límits dels càrrecs de confiança anomenats tècnicament “eventuals”. Són aquelles persones que el govern contracta i que se’n van quan s’acaba la legislatura. Doncs bé es va establir el sistema que els ajuntaments poden contractar tants eventuals com regidors, en el cas de Sabadell 27.
De càrrecs de confiança política n’hi ha hagut des de 1979. El cert és que el moment màxim va ser cap el 2005 quan el govern del PSC va arribar a 22. Després va passar a inici de la legislatura de l’any 2011 a 8 i es va acabar amb 3.
Aquesta legislatura es va començar amb 4 i ara es passa a 7. On és el problema? De fet si aterrés un extraterrestre a la ciutat i li expliquéssim que això és un problema ciutadà ens prendria per bàrbars. No sembla que les xifres de 8, 3, 4 i 7 siguin res de l’altre món. Cal tenir present que tenim un ajuntament amb 1.400 treballadors més els treballadors de les empreses de serveis, es a dir, deuen arribar a uns 2.000. Per tant que hi hagi uns quants càrrecs eventuals sembla correcte. De què discutim doncs? Per posar només un exemple a l’Ajuntament de Barcelona en l’època Xavier Trias tenien 265 càrrecs de confiança i l’actual govern en té 165. Vaja!
El problema és que una part del govern va prometre no contractar-ne cap i una part de l’oposició no és coherent amb la seva trajectòria o amb la seva pròpia actuació a altres ajuntaments.
És correcte que, un cop situats al govern UpC i la Crida canviïn de criteri. Això és fàcil d’arreglar, es fa una roda de premsa i es diu: “ens vam equivocar, es necessiten més persones de confiança”. El debat s’hauria acabat. L’autor d’aquestes línies no és l’únic que s’equivoca. El mateix podríem dir pel que fa a les limitacions dràstiques de sous en les empreses municipals. Al final han hagut de fer marxa enrere, quan s’han adonat que no es tant fàcil trobar responsables d’empreses municipals que gestionen alguns milions d’euros. Tampoc no entenc les crítiques de l’oposició, tots ells en altres contrades tenen també càrrecs de confiança.
Com caldria encarar la qüestió? Crec que a l’Ajuntament de Sabadell atenent el caràcter auster que agrada a la ciutat pot tenir entre 7 i 14 càrrecs de confiança sense que ningú s’esveri. Però podríem establir un major grau de transparència en el mètode. Ja l’any 2011 i per raons evidents ho vaig proposar sense cap èxit. Per què no fem hearings? És a dir que els candidats a càrrecs de confiança presentin el currículum i acceptin un control d’idoneïtat dels grups municipals en una comissió ad-hoc. Això faria que els candidats es valoressin pels seus coneixements i experiència més enllà de la seva militància política. Posem un exemple, ningú pot qüestionar honestament Javier Burón el brillant gerent d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. La gent el jutjarà, no pel sou, que desconec, sinó per si és capaç de començar a encarrilar el problema de l’habitatge de Barcelona. Mireu el seu currículum i escolteu-lo.
Els sabadellencs el que volem és que al govern hi hagi persones competents que resolguin els problemes. Busquem la gent brillant i paguem-li el que correspon. Només cal sentit comú.
“Tenim un ajuntament amb 1.400 treballadors més els treballadors de les empreses de serveis, és a dir, deuen arribar a uns 2.000”
