La victòria de Pedro Sánchez a les primàries per a secretari general del PSOE condueix a diverses reflexions. Alhora, també planteja un seguit de qüestions sobre el futur d’aquest partit.
En primer lloc, agradi més o menys, la realitat és que la militància socialista ha bufetejat els “poders fàctics” del partit. Ha mostrat el seu rebuig al “cop d’estat” que va descavalcar Sánchez a l’octubre de 2016 i també rebutja que el PSOE hagi permès un nou govern de Rajoy. No és el primer cop en què les bases d’un partit polític desqualifiquen la seva direcció. El nou PDCAT n’és un exemple, amb un congrés fundacional que va enviar a l’ostracisme Artur Mas i la seva “vella guàrdia”, apostant per força rejoveniment -i “neteja”-.
Si algú es pensava que les bases del PSOE continuarien acceptant tot allò que els vingués de dalt, s’equivocava. Al final, la paciència de tothom té un límit i, en aquest cas, la militància socialista ha mostrat que ja està farta de manipulacions.
Hi ha qui diu -sobretot des de la dreta mediàtica, incloent el diari “El País”- que si el PSOE tira cap a l’esquerra se suïcidarà políticament. Aquest és un intent de perpetuar el PP al poder des de la falsedat. Arreu d’Europa ha quedat clar que, quan els socialistes abandonen la ideologia progressista i d’esquerres, pateixen greus daltabaixos electorals. Al 2008 la suma de vots progressistes i d’esquerres (PSOE, IU, ERC i altres) fregava els 13 milions de vots. De forma constant, la dreta espanyola (PP i Ciutadans) acumula uns 12 milions de vots. Entremig, queda el milió extra de PDCAT, PNB i Coalició Canària, possibles decantadors de majories de govern.
La rendició de Zapatero al 2010 als dictats de la UE, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional va comportar al PSOE la pèrdua de gairebé 4 milions de vots. Van anar a l’abstenció. Al 2015 i 2016, un PSOE incapaç de mostrar-se d’esquerres encara va perdre més vots -amb Pedro Sánchez-, que van anar a parar a Podemos. Una alternativa d’esquerres s’enduia els vots caiguts per la renúncia al progressisme. A més, des del 2008 s’han incorporat gairebé un milió de nous votants que, majoritàriament, optarien per partits progressistes. Així doncs, a mitjà termini, no és impossible recuperar un govern progressista i d’esquerres a Espanya. Però caldran acords, consensos i renúncies.
Aquesta setmana l’ha encertada Joan Baldoví, líder parlamentari dels progressistes valencians de Compromís. Baldoví ha demanat a Podemos que aturi la seva moció de censura, renunciat a que Pablo Iglesias sigui l’alternativa a president del govern, mentre espera que el PSOE faci un planteig de moció de censura després del seu congrés. Sense acord general progressista, tenim Rajoy i PP per a molts anys. No calen coalicions preelectorals, sinó que cadascú es presenti amb el seu programa. L’esquerra és plural per definició. La clau està en trobar els mínims comuns denominadors per governar plegats.
El PSOE té un congrés d’aquí a poques setmanes. De moment, el sector de Pedro Sánchez ha presentat 70 pàgines d’esmenes al document programàtic, redactat per Eduardo Madina i el neoliberal José Carlos Díez, antic “broker” de borsa i “lobbista” al PSOE en favor de la banca i de les grans empreses espanyoles. Sánchez també ha tancat acords perquè els delegats al congrés del PSOE s’adiguin amb el resultat de les primàries. Això facilita els resultats del congrés i l’ulterior recuperació del progressisme per part del PSOE.
Caldrà veure, però, si la vella guàrdia del PSOE es resisteix, parant trampes a Sánchez, o si bé accepta la decisió de la militància. També caldrà veure si Pedro Sánchez és progressista de veritat o és només un supervivent de la política, capaç de tirar cap allà on bufin els vents del seu interès personal. La realitat és que el futur del PSOE dependrà de si se suïcida continuant al centre-dreta, o de si prèn força recuperant l’esquerra. Potser cal seguir el camí de Portugal, tema per a un altre article.
caldrà veure si Pedro Sánchez és progressista o és només un supervivent de la política, capaç de tirar cap allà on bufin els vents del seu interès personal”
