El referèndum de demà a Catalunya ha deixat en segon pla les eleccions generals a Alemanya, celebrades el passat diumenge. Tot i així, són enormement importants per al conjunt d’Europa i de la Unió Europea. A més, han tingut lloc en un any amb eleccions generals al Regne Unit, França i Holanda, i presidencials a França. És tan gran el poder alemany que les institucions i països de la Unió Europea procuren fer tot el possible per no molestar Alemanya i Angela Merkel, fins al punt que s’arriba a dir que inclús dicta l’agenda europea.
Alemanya gairebé té el doble d’habitants que Espanya (82 milions), mentre que el seu PIB triplica el PIB espanyol. És la gran potència europea. I, lògicament, el seu devenir i estat polític també té una influència determinant en el conjunt de la UE i del continent.
Els resultats a Alemanya han comportat una victòria d’Angela Merkel. Però ha perdut pel camí un bon nombre de vots i d’escons. En relació a l’any 2013, Merkel s’ha deixat pel camí 2’8 milions de vots. Amb una major participació de gairebé 3 milions de votants, bona part dels vots perduts han anat a l’opció xenòfoba de l’AfD (Alternativa per a Alemanya). Aquest és un partit contrari a la immigració, a l’acollida de persones refugiades, a la integració europea i, fins i tot, a l’euro. Una altra part del vot perdut per Merkel pot haver anat als liberals del FDP (partit liberal de centre-dreta clàssica). Tot i així, la suma de vots de les opcions conservadores (CDU de Merkel, FDP i AfD) és del 56’2%.
L’esquerra alemanya, per contra, no alça el cap. El SPD (partit socialdemòcrata) ha obtingut el pitjor resultat des del final de la IIª Guerra Mundial, amb un 20’5% dels vots. Die Linke, la coalició entre diverses forces minoritàries d’esquerra amb l’antic Partit Comunista de la RDA i un grup d’exmembres del SPD s’ha quedat en un 9’2%, guanyant uns 400.000 vots respecte al 2013. Apart queden Els Verds, gairebé empatats amb Die Linke, amb un guany semblant en vots.
Com ha passat a França i a Holanda, l’esquerra clàssica paga greument la renúncia a la seva ideologia. A Alemanya, el SPD ha governat en coalició amb Merkel, pagant-ho ara a les urnes. El seu resultat no ha estat pitjor gràcies a la gran força sindical present dins del SPD, que encara no l’ha abandonat. Contrasta el resultat alemany amb el del laborista britànica, Jeremy Corbyn, que va obtenir uns grans resultats gràcies a plantejar polítiques clarament progressistes. Die Linke mai pintarà massa a Alemanya mentre arrossegui la rèmora de l’antic Partit Comunista de la RDA. No convenç gaire un partit que 30 anys enrere simbolitzava la dictadura. Els Verds, tot i mantenir un clar perfil ecologista, estan allunyant-se de l’esquerra a poc a poc. Amb unes bases i uns votants joves, amb un alt nivell educatiu però també socioeconòmic, no s’assemblen massa a les classes treballadores precàries, també presents a Alemanya.
Merkel ha pagat molt possiblement una política partidària d’acollir persones refugiades. Tot i així, en realitat Alemanya només ha acollit el 30% dels que s’havia compromès a acollir. Val a dir, però, que prèviament a la quota de la UE, ja hi havia arribat molta gent i que des d’altres països europeus continuen arribant persones refugiades a Alemanya. Alhora, Merkel també ha estat el principal motor d’una ranquejant UE. Això explicaria les fugides de vots cap als xenòfobs i els liberals.
Continua, doncs, la por al diferent, sobretot si és pobre i d’un altre color de pell. Alhora, van creixent els espais polítics intolerants arreu d’Europa. Mentre, l’esquerra se suïcida majoritàriament abandonant el progressisme i apuntant-se a “terceres vies”. De totes maneres, és prou cert que les apostes ideològiques més humanistes van perdent espai a Europa. I la claudicació de l’esquerra impedeix l’aparició d’alternatives als tancaments de ments i de fronteres.
I aquest cronista, que aposta pel model de Puerto Rico, sí anirà a votar: no, de moment.
“Merkel ha pagat molt possiblement una política partidària d’acollir persones refugiades”
