Si a qualsevol dels conductors que formen les cues de cada dia a la C-58 o a qualsevol altra via els preguntéssim per què agafen el cotxe, les respostes es podríem resumir en dues: no tinc cap altra forma d’arribar a la feina o als estudis, atès el lloc on visc, els horaris o al lloc on haig d’anar; i trigo menys que agafant transport públic. El primer argument estaria justificat, el segon, gens, i té relació directa amb la greu problemàtica de la contaminació i de les malalties que causa. Afegim-hi que els 80 per cent d’aquests cotxes van ocupats només pel seu conductor.
La llibertat individual absoluta per desplaçar-nos en cotxe amb total independència quan i com volem, s’ha de revisar urgentment quan es tracta de moure’ns per les àrees metropolitanes i les seves zones d’influència. I ha de començar per la reflexió madura de cadascun de nosaltres i no esperar que les autoritats ens prohibeixin circular. Ja serà tard. Ja no té sentit agafar el cotxe tot sols, ser un gra de sorra de l’empudegament global i tenir a l’abast trens, metros i busos, encara que agafar-los ens comporti trigar més en el desplaçament. Mitja hora més és el temps que es considera raonable pels entesos nòrdics en matèria de circulació viària i sistemes de transports públic eficient.
El transport públic actual encara és millorable, però ja hi ha una oferta variada i accessible que, ben programada, permetria que el 60 per cent dels vehicles que circulen entre setmana ja no ho haurien de fer. Els qui tenint alternatives reals d’usar el transport públic, sol o combinat amb els de diferents operadors, encara que triguem una mica més no els agafem, hauríem de sentir-nos culpables d’agafar el cotxe cada matí. Ens hi va la nostra salut i la dels qui agafen el transport públic.
