Després del seu primer documental (Sasha), en Fèlix Colomer porta a la pantalla un documental sobre el “cas Maristes” sota el nom “Shootball”. En el documental es mostra tot el procés per contactar amb les diferents parts implicades en el cas, ja sigui les institucions, algunes de les víctimes o fins i tot un dels pederastes involucrats (Joaquín Benítez), que admet obertament i davant de càmera la seva culpabilitat.
Quin feedback has tingut de la gent que ha vist el llargmetratge “Shootball”?
De moment encara l’ha vist poca gent, però el feedback està sent molt positiu. La gent s’emociona molt amb la història del Manuel Barbero, que és el pare d’una víctima i que va destapar el “cas maristes”. Durant les projeccions que hem fet, la gent no pot evitar comentar certs moments de la pel·lícula dins la mateixa sala. És un documental que sorprèn i que no deixa indiferent.
Aquest documental s’allunya de l’estil que vas utilitzar per Sasha, en aquest, hi apareixes molt tu. Com es va prendre aquesta decisió?
La idea inicial era que no hi sortís jo. Però en veure tantes portes tancades de tantes institucions, vam adonar-nos que era tan important la història que passava davant les càmeres, com allò que passava darrera, amb qui vam parlar i amb qui no ho vam fer, i això també ho havíem d’explicar, que sortís la nostra investigació periodística. Al final en aquest documental he acabat fent més de periodista que de cineasta. Preparant preguntes, investigant, anant a buscar gent i convencent-los perquè sortissin a la pel·lícula com va ser el cas del propi pederasta.
No és un tema fàcil de parlar i ens comentes que hi ha molta gent que no ha volgut parlar. Quins són els problemes més importants que us heu anat trobant?
Hem parlat amb moltes institucions. Els propis Maristes, mossos, fiscalia… Però és una història amb moltes taques negres. Ens vam trobar que alguns no volien parlar o ens ficaven amb un segon que no en tenia ni idea… Al final el que ens ha obert millor les portes ha sigut el propi pederasta, el Benítez, que no ens ho esperàvem gens.
Com va sorgir la idea de fer aquesta pel·lícula?
Va ser a partir d’un documental nord-americà sobre els abusos a estrelles joves de Hollywood, on parlaven les víctimes 15 anys després de ser abusades pels seus representants, mànagers, etc. Em va semblar molt impactant, i en el propi documental feien descobriments a través de les indagacions, com trobar nous casos o nous pederastes. Immediatament vaig pensar en el cas Maristes, i vaig investigar si s’estava treballant en alguna cosa semblant sobre el cas. Va ser llavors quan em vaig posar en contacte amb Manuel Barbero, el pare que va denunciar el cas per primera vegada per saber si algú estava treballant en algun documental o reportatge sobre el cas. I en veure que no se n’estava fent cap, vaig veure l’oportunitat perfecte de tirar-ho endavant.
La idea inicial del documental es va veure molt modificada?
Al començar, nosaltres ja ens esperàvem la duresa de les víctimes, però no havíem pensat que pogués parlar el pederasta implicat. Aquests són els dos punts forts del documental: el fet de tenir l’entrevista d’en Benítez, però també tenir les víctimes parant a cara descoberta sobre els fets. Era important tenir el punt de vista sense filtres, per tal que l’espectador sigui capaç d’empatitzar millor amb el que van viure. Tot i que en un inici alguns no volien parlar, els vaig fer entendre que era l’única manera de trencar el cicle que vivien. Molts d’ells se senten culpables en part, o tenen vergonya, i d’aquesta manera la gent pot conèixe’ls i entendre’ls. Segons el Síndic de greuges el 20% dels nens han patit alguna agressió sexual; són xifres molt greus i estic convençut que no se’n parla prou.
“Shootball” és un dels primers documentals que tracta el tema d’agressions sexuals a menors on un pederasta admet a càmera els fets i en parla obertament i en llibertat. És impactant veure’l parlar a casa seva, tranquil, sobre tot el que ha fet. Un pederasta que ha abusat de més de 20 nens i que el jutge considera que ha d’estar en llibertat condicional a l’espera de judici.
Com el vas convèncer per participar?
A força de de trucar-lo cada dia, anar-lo a veure moltes vegades. Ell no volia sortir, però li vaig dir que la gent ja el té com a un “monstre”, i que el documental li donava una oportunitat per explicar la seva història, i potser d’aquesta manera algú l’arribaria a entendre o a empatitzar amb ell. Nosaltres li vam donar aquesta oportunitat, tot i que de moment encara ningú no ho ha fet. La veritat, però, és que a la pel·lícula explica que va ser abusat de petit i que ell ha arribat a considerar això com una cosa normal. A partir d’aquí, l’espectador se’l pot creure o no.
Realment és un personatge carismàtic i que cau bé, i és per això, i per la seva figura de “professor guai” de l’escola, que es guanyava la confiança dels alumnes. Té 20 denúncies, i només quatre van a judici perquè la resta han prescrit. Però segons els càlculs del Síndic de greuges, el nombre de denúncies s’hauria de multiplicar per un 200% per saber la xifra real.
En Joaquín Benítez admet obertament la seva culpabilitat?
Sí, és el més impactant. Ell no té cap mena de problema en reconèixer els fets i parlar-ne obertament. I de fet, un cop s’inicii el judici està clar el resultat perquè ell ja ho ha reconegut.
I quina relació hi va haver entre les víctimes i l’agressor?
Físicament no van coincidir. Però hi ha un moment de la pel·lícula en què Manel Barrero i Joaquín Ibàñez mantenen una conversa per telèfon, i de fet, el Manel no li retreu res, tot i que al principi l’odiava. De fet un dia fins i tot va estar esperant-lo a casa per matar-lo, però finalment se’n va penedir, per sort. I ara per ara, ja no guarda aquell odi. De fet, en la trucada li agraeix que hagi confessat els seus crims.
Podríem dir doncs que Ibañez és una persona que s’agrada per tal com actua?
Sí, clar. De fet, el cas maristes són 13 pederastes. I ell és l’únic que anirà a judici i que ha confessat. Durant el documental, però, anem a buscar un dels altres professors implicats i no va voler ni sortir ni parlar, i no anirà a judici perquè les denúncies cap a ell han prescrit totes.
Pel que fa el finançament, com aconsegueixes tirar endavant els teus projectes?
El finançament és el gran problema del documental. Si fos més fàcil trobar finançament i els productors hi creiessin més estic segur que se’n farien més. Només cal mirar les xifres: El programa “Sense Ficció” de TV3 és un dels programes més vistos, a Netflix hi ha hagut 40milions d’usuaris que han consumit documentals… La gent en mira, però no se’n fan més.
Pel que fa al cas de “Shootball”, al tenir la productora darrere ens va ajudar a tenir els recursos humans i de material que hem necessitat, i a més, jo ho combinava com a part de la meva altra feina a la productora.
Un dels pocs avantatges dels documentals és que els costos són menors que a la ficció i, per tant, amb poc ho pots tirar endavant. Encara que no es guanyi ni un “duro”, val molt la pena.
“Shootball” és el teu segon documental. Tens altres projectes pel futur ja?
Sí, tinc altres projectes al cap, però de moment anem fent “gira” amb “Shootball”.
Pel que fa a altres projectes, tenim entre mans una sèrie de ficció. Que va sobre un àrbitre de futbol que decideix venjar-se de tot el seu passat i convertir-se en un assassí en sèrie. Un thriller d’acció totalment surrealista amb molt d’humor negre. Aquesta idea em va venir una mica de la meva etapa com a àrbitre de futbol. Però aquest projecte ja depèn de si alguna gran productora o canal s’acaba interessant pel projecte.
Per tant, et prens un descans dels documentals?
No del tot, si arriba una bona idea, la faré. I de fet aquest projecte és a llarg termini, per tant si s’arriba a fer segur que faré altres coses entremig
