Està “bé”, somriu i el metge no li troba res, explica. Això sí, el seu inseparable caliquenyo l’ha deixat de banda, tot i que encara fa alguns tiros als puros. Ramon Petit (Sabadell, 1920) té ara 98 anys i descansa, sobretot, després de dedicar-se tota la vida a la botiga que va obrir el seu pare el 1916 i a la qual ha estat vinculat des que va néixer. Però arribar fins aquí no ha estat gens fàcil.
Aprendre l’ofici
Ramon Petit va començar a treballar a la botiga de casa quan tenia 12 anys. Ara ell està a punt del centenari i la botiga ja té 102 anys. Sobre el centenari de l’establiment, Petit reivindica la feina feta pel seu pare –hi ha un retrat seu penjat a la botiga–, i qualifica la fita de “molt agradable”, “tenint en compte que el meu pare va començar des de zero”, diu. Des d’aleshores, tot i que no podia treballar fins als catorze anys, Petit no ha deixat de viure per a la botiga. Fins fa un parell d’anys feia caixa i actualment no és estrany veure’l allà. Quan ell hi va entrar a treballar, l’esparteria Petit tenia setze anys de vida, amb els temps va passar a ser una botiga de persianes i actualment ven productes de marroquineria i de viatge. Tres etapes ha tingut aquest establiment, bàsicament perquè, com diu Ramon Petit, “la feina ens ha deixat a nosaltres” i s’han anat reinventant.
Imatge de perfil de Ramon Petit, feta el novembre de 2018 / LLUÍS FRANCO
A cal Petit els proveïdors eren especialment de Barcelona, així ho constata encara avui una carpeta amb més de 80 anys d’història que són el millor fons documental per resseguir la trajectòria de la botiga. Documents que, com Petit, permeten entendre un dels canvis que va aportar el jove Ramon quan es va fer càrrec de les matèries primeres del negoci familiar. Corria l’any 1936 i Petit va veure que el seu pare comprava a través d’intermediaris, però ell va canviar la manera de comprar i va anar directament al proveïdor, “era un intermediari menys que hi havia”, i la caixa en sortia beneficiada.
De la botiga, Petit només se’n va apartar una vegada, en l’aturada causada per la Batalla de l’Ebre i la mili. “El meu pare m’esperava, era imprescindible per a ell que l’ajudés”, recorda. Mentre treballaven, el dia a dia va fer que aprengués l’ofici, però tot va quedar aturat quan als 17 anys el van enviar a la Batalla de l’Ebre. En Ramon recorda aquella època amb un humor, tot i la duresa que va significar. Explica Petit que quan era de nit els feien fer marxes, però que al matí resultava que no s’havien mogut de lloc; creu que era per acostumar-los a caminar.
D’aquella època Ramon Petit subratlla la “inconsciència” amb què els joves afrontaven la batalla; també, que hi va veure morts al seu costat.“Molts”. Petit assegura que a l’Ebre va disparar, però que no va tocar ningú; amb el temps en va aprendre, però mai va tenir ningú davant, de vida o mort. Les condicions al front no eren fàcils, prova d’això és que, a part de la por que poguessin tenir, cada dia menjaven plat únic; “passàvem setmanes senceres menjant llenties!”, explica, un xusco de pa i aigua; a part de dormir a terra sobre una manta.
Una carta de Petit enviada des del camp de concentració de Miranda de Ebro / LLUÍS FRANCO
Ara, sens dubte, amb el que gaudeix més Petit és amb els plats de “cullera i forquilla”. Després de la guerra va venir el càstig, i el mateix any 1938 els nacionals van tancar Ramon Petit i els seus companys a prop de Cervera, abans d’enviar-los a un camp de concentració de Miranda de Ebro, a Castella i Lleó. El periple de Petit fora de casa no va acabar aquí, perquè després del camp de concentració va haver d’anar a fer la mili, al Marroc, durant quatre anys entre Ceuta i Melilla. Aleshores, diu somrient, els nacionals van escollir quatre o cinc persones que, segons el cap de la companyia, no servien “per massa petits”. A ell i a la resta els van enviar amb els mudos, un grup a part. “I tant que parlàvem!”, rememora.
Petit va marxar de casa l’any 1938, i no va tornar cap vegada fins al 1941, quan li van donar un permís. L’any següent es va llicenciar. Mentrestant, a part d’aquesta estada a casa, només s’havia pogut comunicar amb els pares a través de les cartes que s’enviaven. Des que va tornar, mai més s’ha separat de la seva botiga.
