Ciutat

“No valorem gens ni mica la pau que tenim a Occident”

La fotoperiodista sabadellenca Victòria Rovira ha estrenat a Sabadell l’exposició ‘Davant l’Estat Islàmic’

La fotoperiodista Victòria Rovira, fotògrafa del Diari de Sabadell, a l’entrada de la seva exposició, a l’Espai Cultura de la Fundació 1859 Caixa Sabadell / ÓSCAR ESPINOSA

‘Davant l’Estat Islàmic’, l’exposició de fotografies que va estrenar dimarts l’Espai Cultura, és fotoperiodisme bèl·lic a foc lent. Mostra una feina de mig any de convivència amb kurds, iazidites i iraquians; amb milícies peixmergues i refugiats, amb dones i homes marcats pel dolor… Sis mesos en què Victòria Rovira (Sabadell, 1991) va fotografiar de prop la guerra; però també la vida quotidiana d’un país en conflicte, més pausada i oculta, però igualment intensa.

Rovira explica amb les seves fotografies, d’una banda, la lluita i resistència dels Peshmerga (kurds) contra l’Estat Islàmic al nord de l’Iraq; i, de l’altra, el dolor que ha generat la guerra a la població civil, i en especial a les dones iazidites, una minoria ètnica especialment perseguida pel grup terrorista. El reportatge fotogràfic, que ara pot veure’s a Sabadell conjuntament amb objectes recollits durant la cobertura –un uniforme, documents, llibretes, etc.–, va ser realitzat l’any 2017.

Victòria Rovira és fotògrafa del Diari de Sabadell, amb l’Agència Cronistas Gráficos (ACG) i amb l’Agència Pressouth de l’Equador. Ha col·laborat amb mitjans nacionals i internacionals com Time Out, La Vanguardia, News Xinhua, News Russia, Kurdsat TV, Magazine Szerokikadr Nikon o El Periódico de Aragón, entre d’altres. Els seus reportatges, que cerquen una certa pausa i cura a l’hora d’explicar les històries, l’han portat a Cuba, Kenya, França i l’Iraq, entre d’altres països.

Per què vas passar tants mesos al Kurdistan iraquià, que és un lloc de conflicte, i no vas fer de periodista-paracaigudista i marxar?

Quan vaig anar a l’Iraq no tenia bitllet de tornada, tot i que pensava quedar-m’hi un mes i mig o dos mesos. Al final però, tot era força complicat, i si volia accedir a certs llocs havia de fer moltes reunions i tota una feina prèvia que va més enllà d’estar fent fotos. La majoria de temps me’l vaig passar fent reunions amb els serveis d’intel·ligència, amb polítics, amb periodistes… I això va afectar a la llargària del viatge.

A l’hora de fer fotos, et va ajudar estar-t’hi més temps?

Em va aportar conèixer més en profunditat la zona, la cultura i com viuen, com actuen i com pensen els seus habitants. I a l’hora de fer aquestes fotografies es nota moltíssim. Tu ets un més, convius amb ells. Jo fins i tot em vaig llogar un pis allà.

Quan fas una foto, el fet de conèixer de prop a la gent… Es veu reflectit a les fotos?

Jo crec que sí. Potser no tant amb els peshmerga, però sí en el tema que m’impacta més, les dones yazidis, que és amb qui jo em sento més identificada, especialment com a dona. Amb elles no vaig tenir tant de contacte, perquè al final les cobertures van ser d’un dia o dos; però [el fet de viure a la zona durant un temps] sí que es nota en les fotos. Hi ha una aproximació cap a elles més gran.

Un peshmerga al front de guerra / VICTÒRIA ROVIRA

Com vas viure l’experiència de treballar a l’Iraq?

Vulguis o no, era la meva primera cobertura bèl·lica i t’impacta. No només vas al front unes hores i te’n tornes cap a casa. Jo he estat dormint allà… I impacta veure com es mouen [els milicians], el dia a dia,… No només són dispars. No només estan en batalla. Ells també tenen temps morts. I tu xerres, menges amb ells, dorms amb ells, vas reunions, et trobes situacions curioses, rius, plores…

I com ho vius tu, tot això? Com és la vida al front?

Es viu d’una manera molt intensa, però a la vegada molt pausada. És com una sensació estranya; perquè els milicians tenen molt temps lliure, però al mateix temps tenen l’Estat Islàmic a un quilòmetre de distància. I han d’estar alerta. I tu també, com a fotoperiodista, estàs alerta. Quan havia d’anar al lavabo, per exemple, m’havien d’acompanyar els peshmerga, perquè hi havia franctiradors. Per tant, tot i que hi ha aquests temps morts i estàs tranquila; al mateix temps, com ells mateixos, estàs alerta.

I com vius tu, personalment, aquesta sensació d’alerta?

Conscient però a la vegada inconscientment. Ets conscient que estàs en un conflicte bèl·lic i que, per tant, pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment; però al mateix temps, ets una mica inconscient i ingènua. Potser pel fet de no ser una peshmerga, de no haver viscut la batalla, de no haver vist de prop la mort com ells.

Creus que ens arriba la guerra tal com és, o com una pel·lícula?

Com una pel·lícula. Fins que no estàs allà no saps realment el que s’hi viu. A més, avui dia estem completament envaïts per imatges. I desgraciadament ho banalitzem. No som prou conscients del que significa un conflicte bèl·lic, i que al darrere hi ha morts. Que hi ha civils que estan patint.

I ells? Com veuen Occident els kurds i iraquians?

Veuen que ens ho mirem d’una forma distant i molt banalitzant. Recordo que el 2016 estava fent un reportatge al camp de refugiats de Dunkerque, a França, i vaig trobar-me amb un expeshmerga. Em va dir: “Convido qualsevol occidental a passar un minut al meu país perquè sigui conscient del que vivim allà i no banalitzi tant”.

Creus que valorem prou la pau que tenim?

No la valorem gens ni mica. Aquí passen coses dures, se’t pot posar la mare malalta, o es pot morir el teu pare, però vivim molt bé. Ells [els peixmergues] viuen una situació molt complexa i molt dura. I sovint són molt joves i molts nens.

I ells com viuen el fet de tenir el país en guerra?

Amb una certa normalitat perquè no han viscut una altra cosa. Encara que no sigui normal. I també ho viuen pensant que nosaltres tenim molt a veure, políticament. No ens culpabilitzen, però demanen una resposta. Hem posat molta llenya allà.

Comentaris
To Top