Dir que Sabadell és una ciutat de pel·lícula no és una exageració, ni una metàfora. Durant cinc dissabtes, a l’edició en paper del DS hem anat recollint una sèrie de pel·lícules on Sabadell apareixia com escenari: a vegades la ciutat fa de si mateixa, a vegades es transforma. Els rodatges de cinema a la ciutat són -juntament amb la publicitat i la TV- una de les potes fonamentals de la Barcelona Film Commission, a la qual l’Ajuntament de Sabadell es troba adherit des del 2008.
Cinc rodatges amb ànima sabadellenca
A l’antiga estació dels FGC de Sabadell-Rambla, un tren perd els frens i es precipita sense control cap endavant. La gent entra en pànic, però un home salta de l’andana i posa els braços davant seu, com volent aturar la massa de ferro que es precipita a sobre seu. La resta de testimonis no ho saben, però ell és el Superlópez: un extraterrestre del planeta Chitón amb superforça i capacitat de volar.
Evidentment, ni el Superlópez ni Chitón existeixen: l’únic que no resulta un artifici, però, és l’estació dels FGC, reconvertida en plató d’aquest llargmetratge. L’antiga Sabadell-Rambla és, juntament amb l’interior de la fàbrica Artèxtil, un dels dos espais on es va rodar durant el juliol del 2017 Superlópez:
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Destrossada per la mort de la seva germana bessona, la Julia s’ajup sobre la seva tomba, amb un ram de flors a la mà. Aquesta escena al cementiri catalitzava el punt de partida de Los ojos de Julia, la pel·lícula espanyola més taquillera del 2010, i resultava especialment familiar per als sabadellencs.
La tomba sobre la qual plora la Júlia se situa a l’ombra de la monumental capella que corona el cementiri de Sant Nicolau. Allà, un dia de novembre del 2010 es va rodar l’escena, amb permís del propietari de la tomba:
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al cel del polígon de Sant Pau de Riu-Sec, als voltants de l’IKEA, poques vegades succe- eix quelcom interessant. Algun núvol gandul, potser un grup d’orenetes… però un dia del maig del 2014, aquesta situació es va revertir. El cel blau es va omplir de globus de colors: desenes i desenes de punts grocs, vermells, liles o verds creuaven l’espai, i tots sortien d’un únic vehicle.
A dins d’aquest cotxe, María de las Montañas i Borja s’afanyen a alliberar els globus, com una teràpia. Són els protagonistes de Requisitos para ser una persona normal, el debut en la direcció de Leticia Dolera. L’escena al descampat proper a l’IKEA Sabadell resulta un moment molt satisfactori per als seus arcs dins la pel·lícula, una comèdia optimista i fresca amb aire d’èxit indie.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Aquest 2018 s’ha parlat força de la possibilitat de transformar les oficines de l’Artèxtil en un Museu del Teixit i de la Moda, a pocs metres de les represes i les aturades dels treballs d’enderroc. L’historiador Josep Casamartina i l’arquitecte Manel Larrosa van presentar el seu projecte per fer realitat aquest vell somni sabadellenc, i proposaven situar-ho en aquest edifici, de propietat municipal, i situat ben a prop del Parc Taulí, l’ESDI i del campus de la UAB a Sabadell.
Tot i que sembla una transformació fonamental per a l’espai, convé recordar que fa poc més d’un any els despatxos de l’Artèxtil en van patir una d’encara més radical: van mutar en una comissaria francesa. Va ser durant el rodatge –el març del 2017– de la pel·lícula Jean-François i el sentit de la vida, el debut com a director del guionista Sergi Portabella.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per últim, una ciutat és també la seva gent, els seus ritmes i –evidentment– el seu art. Per això, podem considerar que una pel·lícula com Vicky Cristina Barcelona, localitzada per complet a la capital catalana, troba lloc en aquesta sèrie d’articles sobre pel·lícules rodades a Sabadell.
La raó és que a aquest film del 2008 –resultat de l’idil·li entre el Woody Allen i el barri marítim de la nostra ciutat– hi té un paper protagonista un dels artistes sabadellencs amb més projecció internacional, Agustí Puig (1957). Les seves peces, càlides i misterioses, a la pel·lícula apareixen com si fossin obra del protagonista, el personatge interpretat pel Javier Bardem.
