De propostes per fer un museu tèxtil a Sabadell n’hi ha hagut moltes però, o bé no han arribat a concretar-se, o bé han fracassat. Els sabadellencs Josep Casamartina i Manel Larrosa, historiador d’art i arquitecte, respectivament, tenen entre mans un projecte que està cridat a desfer aquesta tendència: Sabadell Teixit i Moda (STiM).
Segons ha pogut saber aquest mitjà, el STiM seria un centre amb una col·lecció pròpia, que combinaria exposicions temporals i permanents i que podria situar-se en un despatx o similar de Sabadell. El centre estaria en constant contacte amb altres museus i col·leccions, amb escoles de moda, empreses i dissenyadors; i estaria al servei de la societat, participada per la ciutat, i en col·laboració constant amb l’administració pública.
Com seria el nou museu?
La proposta pretén crear un centre del Teixit i Moda, amb col·leccions materials com a base, però amb una dinàmica de recerca, conservació, exposició, formació i projecció exterior. “No plantegem estrictament un Museu clàssic, sinó un Centre viu”, explica al D. S. Josep Casamartina. No es tractaria, doncs, d’un centre o museu tèxtil genèric; sinó d’un museu amb un objectiu “més concret i vigent”: el teixit i la moda. És a dir, el producte final.
El centre es compondria d’una exposició permanent i de diverses exposicions temporals, que es podrien exportar a d’altres museus, i que podria beneficiar-se dels fons d’altres centres. La col·lecció podria situar-se, proposen els impulsors, a les oficines de l’Artexil, situat a l’eix dels centres universitaris de la ciutat (Parc Taulí, Economia-UAB i ESDI) i ben comunicat (Gran Via i l’estació de Sabadell Centre de Rodalies). L’edifici és, a més, propietat de l’Ajuntament, que l’ha comprat per uns 3,2 milions d’euros. “El consistori posaria el continent, nosaltres el contingut”, indiquen Casamartina i Larrosa.
Els impulsors del STiM proposen situar el museu a les oficines d’Artextil / ÓSCAR ESPINOSA
Perquè han fallat els projectes anteriors?
Sabadell Teixit i Moda capgira les propostes fetes fins ara a la ciutat, ja que canvia el nucli del projecte museístic. En comptes de centrar-se en el procés industrial, el context social o la maquinària; el futur museu ho faria en el producte final: el teixit i la moda. “Fins ara [els intents de fer un museu] han fallat perquè no hi havia un projecte”, explica Larrosa. En el passat també ha pogut mancar suport social i institucional pels projectes, o aquests resultaven massa cars. “El museu tèxtil nonat de Sabadell tenia una col·lecció de maquinària, però es va perdre, en gran part, quan es van habilitar els Docks per fer l’ESDI”, recorda a tall d’exemple Josep Casamartina.
En aquest sentit, els impulsors de STiM recorden que el seu projecte seria molt més econòmic i que, en cas que es pogués instal·lar en un edifici propietat de l’administració local, el cost seria mínim. “No té cap sentit una inversió milionària en la compra de màquines i en explicar un passat industrial tècnic i social, sense una col·lecció prèvia amb coherència per si mateixa”, expliquen Casamartina i Larrosa, “la vella proposta de Museu Tèxtil de Sabadell és un desideràtum enrocat“.
De quina col·lecció partiria?
Vestits de la Col·lecció Antoni de Montpalau, exposats al Palau Robert de Barcelona / CEDIDA
“Un museu és un relat a partir d’una col·lecció. Nosaltres ja la tenim; no cal fabricar-la”, assegura Manel Larrosa. Parla de la col·lecció Antoni de Montpalau, de la qual Josep Casamartina és director, i que compta amb 13.000 vestits i centenars de barrets, complements, dibuixos i mostraris. El fons conserva peces emblemàtiques dels grans modistes del segle XX –Balenciaga, Pertegaz, Rodríguez, Yves Saint Laurent, Givenchy, etc…– i moltes peces creades amb teixit sabadellenc o per creadors de la ciutat.
La col·lecció Antoni de Montpalau, presidida per Anna Maria Casanovas Crusafon, es troba en molt bon estat de conservació i és considerada la millor de l’estat. Ha participat en exposicions a museus com el del Traje de Madrid, el Thyssen, el Museu Nacional de Catalunya, el Museu d’Història de Catalunya, el Palau Robert, o el Cristóbal Balenciaga Museoa, entre d’altres. L’Antoni de Montpalau està connectada amb la majoria de dissenyadors actuals del país, amb bastants industrials, i amb els principals centres d’art de dins i fora l’estat.
Perquè vestits, i no documents, fotografies o màquines?
“El sector tèxtil sabadellenc ha tingut per objectiu final la indumentària, malgrat que no sempre això s’hagi evidenciat. La maquinària ha estat, i és, solament un procés supeditat, el qual no pot ignorar l’objecte destí final [el vestit]”, argumenta Casamartina, que recorda també que basar un museu només en documents o suports audiovisuals que expliquin el context històric i social del tèxtil, també seria un error: “un espai públic en el qual s’hi mostren panells i prou, és un centre, no és un museu”.
Els impulsors del projecte recorden a més, que Sabadell “encara compta amb producció tèxtil i lligams estrets amb el món de la moda i el disseny”, i aposta per consolidar aquests “vincles estratègics” a través del museu. “El vestir és l’element de continuïtat entre el passat i el futur que es pot fer valer avui amb una mirada que recuperi la història i la projecti com a eina social i econòmica vigent”, diu Casamartina que sentencia que “cal una institució que es proposi accions de futur en el camp del teixit, lligades al passat industrial, però amb una visió actual que incorpori valors culturals, econòmics, de disseny, formatius i de presència al món“.
