L’altre dia tot sopant ma mare elogiava les botigues que et mimen com a client, que et miren com et queda la roba i et saben recomanar i et coneixen i són amables i quan ja has plegat t’ho empaqueten tot amb cert afecte en lloc de “bip, bip, bip, bip…” com al Zara (sic). Jo, que tot ho escombro cap a casa, vaig pensar en els llibreters del carrer de Sant Antoni que, majoritàriament, són una joia, i que sempre em saben dir què m’agradarà més i de qui sé que em puc fiar (recordeu-me de, algun dia, parlar sobre com els llibreters han fagocitat el terreny dels crítics literaris, en aquest segle que vivim), i això cada cop més és un luxe, quan la majoria pensen cada cop més a facturar més i més i més i fer els números més grossos i tot més (més que ahir, més que els altres, més de l’esperat, més), que d’això va el capitalisme. Vaig haver de consumir-hi (si pensem en termes de capitalisme, fem-ho en el seu llenguatge), un cop, en una d’aquestes llibreries enormes i espaioses que no fan olor de llibres sinó de no-re i on compres llibres com si compressis bosses de patates xips. Era l’únic lloc d’Espanya, es veu, on em podien aconseguir el llibre que buscava per a una data molt concreta (això sí que ho tenen, les llibreries-supermercat, que solen ser molt eficients amb les comandes i, és clar, tenen molt bons recursos per a enviaments, etc.). No és que me’n disculpi, però vaig rebre un tracte tan impersonal que vaig sortir decidit a no tornar-hi mai més.
Per a mi, comprar un llibre, té un punt de ritual. Quan la necessitat impera, d’acord, es compra i punt. Però, quan no… Passar molta estona a la llibreria, dubtar molt, deixar-te aconsellar i acabar fent el que el cor et deia des del principi. És un procediment que m’encanta repetir, quan tinc temps. Explorar les novetats, veure quins clàssics tenen, intentar entendre la lògica organitzativa de la llibreria, imaginar quin és el seu públic habitual i valorar si jo hi encaixo o no, veure quins llibres estan fora de lloc, tot delatant que han suscitat l’interès d’algun altre lector… Són tantes, les aventures que t’ofereix una bona llibreria! I quan en veig una amb tot de llibres mal editats (el fast-fashion de la literatura) i caixes per tot arreu i… de debò que m’entristeixo.
I de què és simptomàtic, això? Que la indústria del llibre, com el seu nom indica, és una indústria, que la rendibilitat ha anat desplaçant l’art i que cada cop costa més trobar un llibre veritablement bo entre les fornades i fornades de novetats que apareixen cada dia i que suposen un bombardeig pràcticament impossible de seguir per cap lector, per eficient que sigui. Buf, odio els termes del capitalisme. Però segueixo: com més es publica, més baixa el nivell, imagino, oferta i demanda bàsica. I en una societat regida per l’entreteniment fàcil i vulgar, un bon llibre –parlo d’una obra mestra, eh, d’un fora de sèrie– té molt poques paperetes per triomfar.
No vull donar a entendre que tot el que hi ha al mercat és porqueria, només dic que el mercat és un lloc molt hostil per als llibres pensats per ser gaudits i assaborits i no devorats i consumits com més ràpid millor, perquè de seguida puguis comprar-ne un altre. Aquests llibres objectes de consum fugisser i sense cap ambició de re més que això, un passa-temps més aviat anodí, per no dir “vulgar”, són els que omplen les lleixes de les llibreries-supermercat, que les reconeixereu també perquè mitja dotzena de nanos que fan hores de mala gana per pagar-se la carrera de lletres que es van equivocar a escollir no faran cap esforç perquè trobis la caixa (amb la qual toparàs per necessitat, amb una o altra) i amb desídia te’l cobraran i t’acostaran un datàfon i te’l llançaran, sense cap tacte, al fons buit d’una bossa que tindràs sort si és de paper.
Comprar, fa no tants anys, era una experiència bonica, i hi havia certa tensió amb el dependent. Comprar exclusivament allà on encara et segueixen fent sentir especial o, com a mínim, han invertit en atenció al públic, diria, avui és un acte de resistència.