Les entranyables germanes que han creat el forn de pa més viral: "Fem croissants de carn d'olla, salsa barbacoa..."

El caràcter de la Susana i la Yolanda López aixeca l'ànim a qualsevol que hi tracti una estona. Fins i tot en un d'aquells dilluns grisos que a primera hora es desperten emboirats. A l'obrador del Delikatessen, a Santa Perpètua, no tenen gairebé cap moment per respirar. Però l'excitació no sembla frenar la seva felicitat contagiosa. "Yoli, Susi, veniu un segon, que ha vingut el Diari", les crida el Gerard, un dels fills. Les dues germanes van impulsar l'any 1999 un forn de pa que avui s'ha convertit en un santuari per a una colla de feligresos, amants dels dolços més peculiars, que ha crescut exponencialment. "Ja veníem d'un forn del poble. Sempre hem viscut aquí", repassen. Després d'entrar en el món laboral envoltades de barres i croissants, una d'elles va engegar l'establiment del passeig de la Florida. L'arribada posterior de l'altra, però, va fer encaixar les peces, creant un equip que ha sumat integrants. "Vam començar venent pa congelat, com fa molta gent. Però ens hem format amb els anys. La Yolanda més tard [però ara soc la millor, eh!?, l'interromp ella]", esclatant a riure plegades. En realitat, el somriure als llavis forma part del seu maquillatge permanent i no tenen recança a riure amb ganes les seves bromes.

Quan van néixer la Nuria i el Gerard, que són bessons, va començar a cuinar-se a foc lent una sort de negoci familiar incipient. Si posessin càmeres a gravar el dia a dia entre bastidors, les escenes servirien per produir una sèrie d'aquelles que t'atrapen al sofà. "Volíem que la Nuria fos advocada, política... Però ella que no, que no! De petita es va cremar la cara fent xurros, però ni així", recorda la mare. La farina corria per les seves venes i va entrar a diferents escoles de cuina. "Li ensenyaven de tot, menys la brioixeria i a fer pa", manifesta decebuda sobre els cursos la Susana. Finalment, després de diversos tallers i una especialització en rebosteria, durant la pandèmia va entrar a l'obrador, que ara centra tots els esforços després de tancar un forn que tenien a Polinyà. "També va venir el Gerard, que estava en plena adolescència, i ja vam començar a treballar tots quatre, amb dues noies més que són fora, atenent", diu. Als forns, avui hi ha també les mans de l'Anna, integrada en una família nombrosa entranyable que no deixa de pencar.

La complicitat entre tots ells és l'ingredient genuí que completa una recepta única. A les portes dels cinquanta anys, totes dues es miren els companys de viatge amb admiració i sense perdre l'espontaneïtat. No se'ls ha pujat el sucre al cap, malgrat que són les artífexs d'un lloc mediàtic. "Fa uns dos anys, la Nuria va pujar un vídeo a les xarxes socials mostrant un dels dònuts [ara li diem berlina o les coses rodones amb el forat al mig, que es veu que dònut no es pot dir] i ens va fer virals. El que creiem que va vendre és la unió de la família. I també sorprenia la gent com matinem", analitzen, sorpreses per la resposta. Entre les dues i les tres sona el despertador. "A les quatre ja som aquí". Al migdia, amb els productes ja elaborats, marxen a casa i fan una petita becaina. Des d'aquella publicació sense pretensió de res, els han visitat influencers i tiktokers d'arreu com Peldanyos [diuen els entesos que tota una eminència en la crítica gastronòmica]. "Ha estat un boom espectacular. Entre setmana hi ha gent. Però dissabte les cues són increïbles. Hi ha gent que ve de lluny. I nosaltres aquí, a tutiplén", destaca la Susana.

Un dels secrets, coincideixen, és l'elaboració artesanal. "Tot el que utilitzem són ous de gallina, olis, mantega de vaca... Res d'edulcorants", avisen. Entre els productes estrella, més enllà de les coses rodones amb un forat al mig, hi ha croissants de carn d'olla. També recoberts de salsa barbacoa. "La Nuria és la culpable. Però si ho diu una, ho tirem endavant. Som un equip". Com si els sobrés temps, protagonitzen alguns tallers puntuals on confessen alguns secrets de la massa. També donen una empenta a locals d'alguns coneguts. "Compartir no és el mateix que competir", sosté la Yolanda sobre l'esperit que impregna l'obrador. Malgrat la magnitud que ha adquirit el local, s'hi continua veient la proximitat amb la clientela. "Què fas per aquí? Quants dies sense venir!", se saluda el Gerard des del taulell amb un dels visitants.

La Nuria creu que quan la primera generació es jubili, ella agafarà la porta darrere. De moment, però, els sacrifics han valgut la pena. "No et pensis que fem 24 hores. Hi ha dies, quan ve Nadal, que sí que s'allarga i pots fer 10 o 12 hores. Però, normalment, ens organitzem bé. Avances els àpats, sopes a les set i vas a dormir a les vuit. Estan pitjor els metges que nosaltres", considera la Susana. Elles encara tenen temps de fer pilates i pàdel. I, diuen amb la boca petita, amb desimboltura. Potser en el futur exploraran alguna nova faceta i algun format televisiu apostarà per aquesta particular parella. Tot i que no necessiten fer-se publicitat, no ho descarten. "Si ens truca el Broncano, no li diríem que no", tanquen rient.