Fa dies que tinc la sensació que vivim instal·lats en un estat com de crispació permanent. I no és només la política, eh! És la manera com mirem, com conduïm, com escrivim als grups de WhatsApp, com entrem en una botiga o com sortim del metro. Tot sembla una batalla mínima, una fricció innecessària, una cursa per veure qui té la raó més ràpidament i amb menys matisos. Potser per això, últimament, m’he descobert pensant en un acte que sembla insignificant, però que, en realitat, és gairebé revolucionari: ser cordial.
Sí, cordial, amable, atent, però m’agrada fer servir “cordial”, la paraula sona antiga (no tant com “cortès”, que tampoc no és això), com treta d’un manual de bones maneres del segle XIX. Però la cordialitat de què parlo no és posar somriures falsos o fer reverències socials ni perruques ni polvets. És una altra cosa: és recordar que l’altra persona existeix, que no és un obstacle, que no ens deu re i que està lluitant amb la seva pròpia vida, possiblement tan caòtica com la nostra, que cadascú té la seva pròpia merda.
En un món en què l’atenció és escassa i la velocitat és la norma, parar un moment per donar les gràcies, cedir el pas, preguntar com va el dia o simplement no respondre amb mala llet quan algú s’equivoca és un acte polític. Va contra la lògica del “primer jo”, del “no tinc temps”, del “ja n’estic fart”. Va contra l’estil de vida que ens han venut com a eficient, però que, en realitat, només ens fa més agressius i més tristos.
La cordialitat desarma. Quan algú s’espera un atac i rep un gest amable, l’enemic desapareix. Ens humanitza a tots dos. És com si, durant un segon, ens alliberéssim d’aquesta mena d’armadura invisible que portem —feta de pressa, soroll, retrets i cansament— i poguéssim respirar. I llavors passa una cosa curiosa: la cordialitat és contagiosa. Un “bon dia” sincer fa que algú més el digui després. Un gest petit altera el clima d’un espai. Creem un efecte dòmino que mai sabrem fins on arriba.
Això no vol dir ser ingenus. No solucionarem desigualtats estructurals amb somriures. No cal convertir-se en un personatge de conte ni tolerar abusos disfressats de mal humor. Però sí que podem triar no contribuir a aquest fang emocional en què vivim instal·lats. Podem triar plegar el colze en lloc de colpejar la taula. Podem triar parlar amb respecte fins i tot quan discrepem radicalment.
Potser la revolució més urgent no és destruir re, sinó reconstruir el clima en què convivim. Tornar a fer de l’espai públic un lloc habitable, no una zona de guerra passiva. I aquest tipus de revolució no necessita pancartes ni discursos, només gestos constants, petits i tossuts.
En un temps en què tot sembla crispat per defecte, la cordialitat és un acte de resistència discreta. Un recordatori que encara podem triar com ser enmig del soroll. I que, potser, si ho fem prou sovint, el soroll es reduirà, com a mínim al nostre voltant.