Arribem a la fatídica data del 20 de novembre gairebé saturats d’informacions relacionades amb els cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco. Dues generacions pràcticament ens separen d’aquell dia del 1975. Qualsevol balanç que es vulgui fer està impregnat de sentiments contradictoris entre els que vàrem viure la dictadura i els que la coneixen per boca de la família, l’escola, els mitjans de comunicació, i, és clar, per les xarxes socials.
Els sentiments contradictoris poden estar motivats pels resultats d’enquestes com la recent del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), en què un 17% dels joves entre els 18 i els 24 anys asseguren que la dictadura de Franco va ser millor que la democràcia actual. Malgrat aquestes opinions, un 65,5% de la població enquestada creu que els anys de la dictadura franquista van ser “dolents” o “molt dolents”.
Tot i que no és la meva pretensió fer un exercici de memòria històrica, per edat m’he de situar entre aquells que van viure els primers anys de la seva vida sota el règim del general Franco. Això fa, necessàriament, que la visió pugui ser molt diferent de la d’aquests joves que enquestava el CIS. Plantejar-ho amb els termes millor o pitjor sempre és complicat, ja que la democràcia actual va néixer a partir d’un procés de transició política i no pas d’un procés de ruptura com molta gent reclamava. Aleshores, s’hauria posat a debat el binomi monarquia o república.
Probablement, a les generacions més joves els costa entendre la conjuntura que hi havia fa 50 anys a Espanya. Això és el que va condicionar la via que finalment es va imposar per restituir les llibertats democràtiques després de gairebé quaranta anys de dictadura. Va ser encertat o no? La resposta també pot tenir opinions contradictòries. Sobretot quan, des del moment present, es mira en perspectiva el que han estat aquests cinquanta anys. El que també potser costa a les generacions actuals és entendre el grau d’implicació i politització d’aquells joves que van viure la mort de Franco. L’inconformisme d’aleshores i l’esperit de lluita per assolir més llibertat és difícil d’explicar si no s’ha viscut. Dit així, podria semblar una batalleta de persona gran. Però aquell 20 de novembre del 1975, ple de dubtes i d’incerteses, obria unes expectatives que feien vibrar la joventut de l’època. Una altra cosa és el balanç que es pugui fer al cap de tots aquests anys.
D’altra banda, als d’aquella generació ens pot costar entendre les formes d’actuar dels joves d’avui davant de les dificultats per tirar endavant les seves vides, des de l’habitatge o la feina. Però són ells els que tenen la possibilitat de canviar les coses. Un dels principals actius és que són unes generacions molt ben formades malgrat les crítiques que es facin sobre el nivell educatiu del país. En aquests cinquanta anys de la mort de Franco han canviat moltes coses, sí, però n’hi ha una que pot ser determinant en aquesta societat hipercomunicada com és el sentit crític. Aquí és on probablement els pares de les generacions posteriors a la mort de Franco potser no hem estat prou diligents situant els joves en una zona de confort que xoca amb la realitat actual. Però si sumem aquest sentit crític amb la formació, es poden assolir grans reptes.