El passat dissabte 8 de novembre, l’Agrupació d’Arquitectes al Servei de l’Administració Pública (AASAP) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya va organitzar una nova jornada del cicle Arquitectura + Pública. Empremtes, dedicada a descobrir tres espais verds emblemàtics de Sabadell: el parc del Nord, la plaça d’Espanya i el parc de les Aigües. Va ser molt més que una passejada: una oportunitat per entendre com l’urbanisme públic pot transformar la ciutat, no només en la seva forma, sinó també en la seva relació amb el medi ambient, l’aigua i la vida quotidiana.
Els tres projectes visitats representen un gir en la manera de concebre els espais verds urbans. Ja no es tracta només de crear parcs bonics o zones d’esbarjo, sinó de bastir autèntiques infraestructures verdes que contribueixin a la resiliència urbana i al benestar col·lectiu. Sabadell n’és avui un exemple notable, i això és fruit d’una feina rigorosa, compromesa i constant dels professionals de l’Ajuntament —arquitectes, enginyers, tècnics i responsables d’obra— que han sabut impulsar una nova manera d’entendre la ciutat.
Aquesta nova política municipal de parcs i zones verdes parteix d’un canvi de mirada sobre el paper de l’aigua. En lloc de considerar-la un residu que cal evacuar, esdevé un recurs que cal retenir, canalitzar i infiltrar. Els sistemes de drenatge sostenible (SUDs) i la recuperació de torrents naturals, com el del Capellà al parc del Nord, permeten regar la vegetació, reduir l’escorrentia, prevenir inundacions i recarregar els aqüífers. Aquesta gestió intel·ligent de l’aigua és avui una de les claus per adaptar la ciutat al canvi climàtic, i Sabadell s’hi ha avançat amb una visió de futur que mereix ser reconeguda.
També s’ha fet un pas endavant en el tractament de la vegetació i del paisatge. Les plantacions sostenibles, amb espècies autòctones i adaptades al clima mediterrani, redueixen les necessitats de reg i manteniment, alhora que afavoreixen la biodiversitat. La sega selectiva dels prats dels parcs, una pràctica encara poc habitual, permet que les herbes florides i els insectes pol·linitzadors hi trobin refugi. Són detalls que potser passen desapercebuts a ulls dels responsables polítics i de la ciutadania, però que expressen una manera d’entendre el parc com un ecosistema viu i no com un jardí decoratiu.
El parc del Nord, acompanyat de Mar Armengol Reyes –paisatgista coautora del projecte–, és el projecte més extens i ambiciós d’aquesta estratègia: una gran infraestructura verda de 17,5 hectàrees que connecta barris i consolida un corredor ecològic entre el bosc de Can Deu i el riu Ripoll. Amb una topografia que gestiona les aigües de manera natural i recupera el traçat del torrent, aquest parc mostra com la natura pot ser una aliada en la construcció urbana.
La plaça d’Espanya, en canvi, exemplifica la capacitat de transformar un espai de trànsit viari amb dues estacions de ferrocarril, en una nova centralitat verda. Allà on abans dominava l’asfalt, avui hi ha un espai per a les persones, amb solucions de drenatge sostenible i una ordenació que integra el transport públic, la bicicleta i els vianants. És un exemple d’urbanisme valent, capaç de convertir les infraestructures en oportunitats per fer ciutat.
Finalment, el parc de les Aigües, que encara es troba en fase final d’execució, completa el recorregut amb una proposta que combina la memòria del lloc amb una clara vocació mediambiental. La seva passarel·la mirador, les zones naturalitzades i el sistema de recollida d’aigües en fan un espai pensat per a la contemplació, però també per a la sostenibilitat.
A la jornada hi van participar les arquitectes municipals Rosa Maria Torra i Cristina López, els tècnics de parc i jardins, responsables de la concepció i direcció d’aquests projectes. Les seves explicacions van permetre entendre el valor d’una feina sovint invisible: la del servei públic que planifica, projecta, dirigeix i coordina obres complexes, conciliant criteris tècnics, econòmics i socials. Darrere de cada parc hi ha hores de reflexió, debat i responsabilitat, i també la convicció que des de l’administració es pot fer molt bona arquitectura.
El cicle Empremtes vol, precisament, posar en relleu aquesta dimensió: l’arquitectura com a eina de transformació col·lectiva quan s’exerceix des del compromís públic. La visita als parcs de Sabadell va ser una mostra palpable d’aquesta vocació. Entre camins, basses de pluja i prats florits, es podia percebre una ciutat que mira endavant, que aposta per un model urbà més verd, més resilient i més just.
En temps en què les paraules sostenibilitat o resiliència corren el risc de convertir-se en eslògans buits, experiències com la de Sabadell ens recorden que la diferència la fan les polítiques coherents i les persones que les impulsen. I que quan darrere d’un parc hi ha pensament, ofici i servei públic, el resultat és molt més que un espai verd: és una empremta de ciutat i de futur.