L’anàlisi d’uns pressupostos es pot fer des de diferents punts de vista. Es pot optar per un examen minuciós de les partides que augmenten i es redueixen, veure’n l’evolució i extreure’n conclusions polítiques, o bé interpretar directament les valoracions que se n’han fet, revisant part de les xifres i posant-les en relació amb altres actuacions del govern per determinar si, com a ciutadans, aquests són realment els pressupostos que necessita la ciutat.
Són dues aproximacions complementàries, encara que la segona ja ens dona prou dades per entrar després al detall d’unes xifres que, gairebé sempre, acaben reflectint una voluntat política concreta.
En aquesta línia, vull posar en relació un parell de fets especialment significatius. El primer: l’increment de la càrrega fiscal dels últims tres anys, superior al 20% per als sabadellencs. El segon: l’increment del pressupost d’aquest any, inferior al de la pressió fiscal —s’ha fixat en un 2,5%, mentre que el pressupost creix al voltant de l’1,5%. Conclusió: la pressió fiscal no es tradueix en una millora dels serveis, suposant, evidentment, que aquest increment hagués de servir precisament per això. La premissa —cínica— que “els impostos creixen el que creix la inflació” no es compleix quan toca expandir un pressupost que, tal com admet el govern, servirà per continuar fent exactament el mateix.
Uns pressupostos continuadors, amb un baix percentatge d’execució, centrats un any més en l’estratègia Parcs, Jardins i Nadal, aquella fórmula històrica del PSC que tant agrada i que tan lluny ens deixa de tenir un projecte de ciutat clar a mitjà i llarg termini.
Aquesta política continuadora ens passa factura en forma de projectes anunciats reiteradament, desconnectats entre si i sense seguir una estratègia innovadora que defineixi una ciutat amb potencial per transformar-se. Podríem convertir Sabadell, de gran pol residencial, en un referent en àmbits com la salut, el disseny o l’aeronàutica —com Terrassa, que ha sabut crear un ecosistema audiovisual potent. Però aquí continuem fent el mateix.
No necessitem repetir fórmules; necessitem disrupció. Continuar igual és convidar-nos a la resignació, a creure que la política no pot solucionar els problemes quotidians que gairebé tothom podria enumerar perquè ja s’han fet estructurals. Potser quan el govern parla de “política continuadora” es refereix, en realitat, a l’únic objectiu que no amaga: continuar... al govern.
I és probable que treballin essencialment per això. Segurament ho fan amb gran eficiència. Però cal aixecar la mà de tant en tant i assenyalar allò que, amb un mínim d’esperit crític, la ciutadania hauria d’exigir. No parlo de l’oposició: excepte comptades excepcions, tampoc tenen una voluntat gaire diferent de la del govern. També volen continuar allà.
En un moment de polarització radical de la política nacional i autonòmica, la política local ha caigut en un conservadorisme de fons que no deixa espai al canvi. I al final, sembla que el missatge més revolucionari que són capaços d’articular per defensar els pressupostos del 2026 és que “no són continuistes, sinó continuadors”.
Espectacular.