[Per Jaume Barberà]
Una gran idea. Tres escenaris diferents en un mateix establiment: un gran teatre, un gran cafè i un gran espai a l’aire lliure. Un projecte que permetia tenir clientela totes les estacions de l’any.
El Campos del Recreo va ser obra de la iniciativa privada. L’any 1866 el senyor Miquel Fàbregas va demanar permís a l’Ajuntament de Sabadell per construir un teatre al capdavall de la Rambla. El nom el varen prendre dels Champs Elysées francesos i concretament dels Campos Elíseos de Barcelona. El van arrodonir com Campos del Recreo, un espai polivalent en el que es podria gaudir de funcions líriques, sarsuela, teatre, òpera i operetes, a més d’exhibicions artístiques, funcions de màgia, circ eqüestre i tota mena de balls i revetlles. L’aforament total era de 2500 persones.
Els Campos del Recreo / CEDIDA
El teatre es va inaugurar el dia 12 d’abril de 1867 amb la sarsuela Los diamantes de la Corona. Malauradament, passat el temps, les expectatives no es van complir del tot. Dos incendis, un l’any 1870 i l’altre el 1877, van engegar a fer punyetes aquell projecte, que va estar en ruïnes molt de temps. Contemplar-lo feia vergonya aliena. El gran cafè, que encara estava dret, va ser reformat l’any 1885, era titularitat d’Antoni Aguilera.
Anys després, el senyor Eudald Tura Rifós es va fer càrrec d’aquella ruïna i, en tres tongades, va refer la primitiva idea. L’octubre de 1894 va enderrocar el cafè per construir-ne un de nou amb projecte de l’arquitecte sabadellenc Enric Fatjó Torras. El desembre de 1895 va construir un nou teatre amb projecte de l’arquitecte també sabadellenc Gabriel Borrell Cardona. Una edificació senyorial, potser no tant com el Principal o l’Euterpe, però que comptava a la planta baixa amb platea, llotges i grades; un primer pis amb llotges i grades i un segon pis amb una graderia de fons coneguda com el paraíso, però que tothom anomenava el galliner.
Un teatre amb una capacitat de 950 persones que reunia els avenços més moderns pel que feia a les condicions de confort, seguretat en cas d’incendi, higiene, il·luminació, acústica i escenari. Tot seguit va enllestir, a més, el pati d’estiu i el restaurant.
Aquesta distribució és la que va arribar fins els nostres dies. En la foto de l’any 1962, de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, es pot apreciar a la dreta l’edifici del teatre; al mig, el gran pati enjardinat; a l’esquerra, el gran cafè i a baix de tot, just a la cantonada, el restaurant. Un gran complex d’oci que quedava abraçat per la Rambla, el carrer de Duran i Sors i el carrer del Sol i amb l’entrada situada a la Rambla.
El teatre va ser escenari, l’any 1897, de dos importants esdeveniments: la primera projecció de cinema a Sabadell i el concert a càrrec de l’eminent violinista navarrès Pablo Sarasate. L’any 1906 s’hi va començar a fer cinema. Els Campos mai van tenir la reputació del Principal i l’Euterpe.
Els anys cinquanta coincideixen amb l’època daurada dels Campos. El cinema, tot i que no era d’estrena, s’omplia els dissabtes a la nit i els diumenges, en sessió contínua des de dos quarts de quatre de la tarda fins a mitjanit. A l’estiu també s’hi feien a la pista agradables sessions de cinema a l’aire lliure.
“Hi havia actuat la Mujer de Hierro, una dona que doblegava barres de ferro com si fossin tallarines”
Tant al cafè com a la pista descoberta s’hi podien contemplar diferents actuacions pròpies de l’època. Hi havia actuat la Mujer de Hierro, una dona que doblegava barres de ferro com si fossin tallarines, o bé el famós Sansón del Siglo XX, un mallorquí d’increïble fortalesa, i també hi havien actuat mentalistes i hipnotitzadors. Però la joia eren els combats de boxa i els de lluita lliure. La lluita, anomenada aleshores Catch As Can o Catch a Cuatro (Lambán II, fino estilista, contra Tino Kubota, la fuerza bruta), era un reclam espectacular. Quan lluitava el Tarrés, que tombava els seus contrincants a cops de cap, la sala s’omplia de gom a gom.
Un personatge fix als Campos era el popular Sánchez, en Rafel Sánchez Moliné, que proveït d’una safata –que duia penjada al coll amb una beta de vellut– venia caramels, bombons i cigarretes. Sempre que podia afalagava les senyores amb simpàtics rodolins. Tant la pista com el cafè eren espais de celebració per la Festa Major. Als anys seixanta, el gran cafè es va convertir en sala de ball. Les males llengües deien que, els diumenges a la tarda, s’omplia d’alumnes de la guàrdia civil i de minyones. El jovent no hi anava. El cinema, mai d’estrena, no va suportar l’arribada de la modernitat.
Dos detalls importants van acabar amb el Campos del Recreo: una certa decadència a finals del seixanta i la febre del totxo a inicis dels setanta. Es van aixecar pisos on els veïns hi esperaven un Corte Inglés o unes galeries comercials.
