La gastronomia i l’escriptura són dues constants a la vida de Pau Arenós, nascut el 1966 a Vila-real (Castelló), però sabadellenc d’adopció. Ambdues aficions són una part important de la seva feina –com a periodista gastronòmic i redactor en cap d’El Periódico de Catalunya– i també de la seva extensa obra literària: una quinzena de llibres entre novel·les, assajos, reculls de receptes i contes.
Periodista i escriptor (per aquest ordre) Arenós va presentar el passat dimarts la seva darrera novel·la, Mi buen asesino (Ediciones Carena), un “thriller culinari” que representa bé aquesta mescla. El llibre explica la història de Samuel, un hàbil assassí professional que, d’un dia per l’altre, ja no pot dedicar-se al seu singular ofici. Es tracta d’una reflexió sobre la violència i la corrupció, amb grans dosis d’humor, un regust de caviar i fast food; i una pregunta que planeja sobre tota la novel·la: es pot sentir simpatia per un assassí?
Inclouria aquest llibre en l’àmbit de la gastronomia?
No exactament. És un llibre de ficció. De fet, el personatge principal és un ignorant gastronòmic. És un assassí professional que es guanya molt bé la vida, però que vol entendre de gastronomia. Hi vol ser, tot i no entendre certs codis i ser un descregut del tema. En tot cas, en aquesta novel·la la gastronomia forma part del fons de pantalla o d’escenari. No és capital ni descriu el personatge; però hi és. Existeix com un dels trets més característics de la societat capitalista, que és la importància que li donem al menjar i tot el que l’envolta: ja no és una alimentació per seguir vius, sinó un tret de cultura. També per exageració o deformació. L’alta gastronomia només és possible en societats econòmicament avançades i potents.
La gastronomia potser no és cabdal a la novel·la, però sí que hi és molt present. Costa passar cinc pàgines sense que aparegui algun element de cuina.
Perquè són els registres que conec més bé. Seria una mica ridícul no utilitzar el que saps per explicar alguna cosa. No trobaràs cap referència a la física quàntica, perquè no en sé res; però sí que em resulta senzill que hi hagi reflexions i situacions on el fast food o la cuina japonesa tinguin un paper.
Arenós, a l’estudi de casa seva, a Sabadell, envoltat de llibres / ÓSCAR ESPINOSA
Quin plat seria el Samuel, el protagonista?
És un assassí, de manera que hauria de ser un plat verinós. Podria ser fugu, aquest peix globus japonés que si no està ben manipulat pot alliberar una toxina i dur a la persona que ho menja fins la mort.
Un peix globus que ja no serveix per la feina, en aquest cas!
Però no per edat sinó per cansament. Per circumstàncies psicològiques que no li permeten expulsar verí. Tot i que continua fent-ho! Per a mi el repte més important de l’obra era saber si es pot aconseguir que un assassí caigui bé. Pot caure simpàtic? Podem sentir simpatia per algú que és una persona que mata a consciència, no per desesperació o supervivència, sinó perquè és la seva feina? Jo crec que sí. En part perquè per ser assassí has de ser amoral i aquest personatge, al final, té una certa moralitat. I després perquè el seu antagonista –el petit Cèsar– genera moltes antipaties.
Aquesta és la seva segona novel·la, després de Una puta muy alta
Aquella era una història d’amor que partia d’un personatge que un dia decideix no sortir més de casa. El repte aquí era: si decideixes tancar-te i no tenir relació amb la humanitat, t’enyoren? Algú se’n recorda de tu? I la resposta és que el més probable sigui que si no tens un fort lligam familiar, ningú et trobi a faltar.
És dur…
Però és veritat. Hi ha gent que troben morta a casa després d’anys, i que ningú l’ha trobada a faltar. Perquè, al final, el que et lliga al món és la família. O els amics que pots considerar família. Perquè la nostra relació amb la major part de les persones és de ‘coneguts i saludats’. El personatge del llibre troba en la seva solitud una prostituta que també se sent molt sola; i que la seva característica és que és molt alta, molt alta, molt alta…
L’argument no és precisament de thriller. Seria Mi buen asesino la seva primera novel·la negra?
No, perquè el llibre de contes El topo a la luz del día era un llibre d’aquest gènere; tot i que amb una major voluntat gastronòmica. Hi ha un personatge que es diu Ramón Tàrrega que és un homenatge claríssim a Carvalho i a Vázquez Montalbán; i el menjar sí que és protagonista. Aquest va ser el primer llibre de ficció que vaig publicar.
Té un interés especial per la novel·la negra?
En sóc lector. Quan tenia setze anys trobava que la perfecció hauria estat la capacitat d’escriptura de Cortázar i la contundència de Dashiell Hammett. Amb els anys em quedo amb Hammett. Els amors adolescents amb la literatura envelleixen malament.
El periodista i escriptor, es deixa fotografiar a casa seva, plena de llibres i records / ÓSCAR ESPINOSA
El que sí que ha estat sempre una constant en la seva vida –i ha envellit bé– és la gastronomia i el periodisme…
Sí, però la gastronomia abans de saber de la seva existència. És difícil que algú escrigui sobre cuina i que no sigui un apassionat des de ben petit. És comú en tota la gent amb aquest perfil que hi hagi una mare o una àvia que cuinaven molt bé. Com en el meu cas. En la memòria dels meus fills, des de molt petits, existeix el restaurant públic. Però en la meva memòria no. Anar a un restaurant era un luxe absolut. No hi anàvem mai; o potser només en una boda o una comunió. No formava part del nostre paisatge. Ara anar de restaurants és el més habitual per tothom. Em refereixo al fet que la cultura gastronòmica es crea a casa, quan no saps que existeixen aquests termes, però sí que existeix una actitud de gaudir menjant del comensal; i de sensibilitat en la cuina d’algú de la família.
I el periodisme també l’ha acompanyat sempre.
Sempre he volgut ser periodista. Des dels onze anys. Ara ja no sé si ho vull seguir sent (riu). Però als onze anys era el meu somni hi ho vaig complir: ser periodista, ser escriptor, dedicar-m’hi i viure d’això. Eue em paguin per escriure és fabulós. Sols que amb els anys i les circumstàncies s’ha convertit en un ofici altament complex. I no per la teva eficiència o deficiència, sinó pel fracàs social del periodisme.
Es sent un periodista que escriu, o un escriptor que fa periodisme?
Jo sóc periodista. Dir que sóc un escriptor que fa periodisme significa no valorar suficientment el meu ofici, que és el periodisme.
I dins del periodisme, és un periodista gastronòmic, o un periodista que parla de gastronomia?
Sóc periodista, i ho he estat durant molts anys abans de la gastronomia. M’interessava molt el menjar i tot el que estava al voltant, però parlava de tot. Fa 35 anys que sóc periodista i parlo de gastronomia seriosament només des del 1999, després de la publicació de Els genis del foc. La meva carrera, en aquest sentit, és estranya. Normalment la gent escriu articles de gastronomia i després escriu un llibre. Jo ho vaig fer al revés. Ara han passat molts anys ja, i ja em sento, principalment, periodista especialitzat en gastronomia… Però si demà, per alguna raó, no escric mai més de gastronomia, estic capacitat per fer de periodista amb qualsevol cosa. La primera cosa de ser especialitzat és tenir curiositat i voler formar-se, i podria fer-ho amb un altre tema. Al final, es tracta de fer preguntes. Els Genis del foc, per exemple, no era un llibre en el qual jo parlava de gastronomia, sinó on jo, com a periodista, preguntava tot allò que no sabia.
Ja per acabar… Amb què maridaria aquest llibre?
És una novel·la negra, i jo sóc molt de vins negres. Segur que seria un vi amb bastanta potència, molt ben estructurat i amb molt de cos. Un vi del Priorat.
