Va formar part d’un grup d’unes dotze persones entre dentistes i ajudants i ho va fer a través de Dentistes Sense Fronteres. Van ser dels primers dentistes que van anar a prestar voluntariat en aquest país; “fins aleshores hi havia hagut metges, però no dentistes”, explica el sabadellenc Antoni Sales. La meitat eren metges catalans.
“Vam portar els nostres equips perquè no tenien ni una butaca dental”. Es treballava en gandules de jardí o qualsevol cadira que servís. No obstant això, quan arribaven a un poblet, allò era Festa Major. Els rebien –recorda amb humor– “com el Franco, bajo palio, orquestra inclosa”. En alguns pobles, diu, “no havien vist mai un home blanc”. A la Fundació Vicente Ferrer el tracte amb els voluntaris “era exquisit, fins i tot ens posaven vehicles a disposició els caps de setmana per poder fer turisme”.
Hospitals rurals
El poble on Sales va anar a parar –Kalyandurg– és on Vicente Ferrer va posar el primer hospital l’any 1978. Després vindria Bathalapalli l’any 2000. Allà va conèixer l’artífex d’aquell gran projecte solidari, Vicente Ferrer. “Era molt sorneguer i una mica moralitzant”, recorda Sales, que afegeix: “Sempre explicava una història: deia que la vida és com un tapís que vas teixint al llarg de la vida. Quan l’acabes, t’adones que hi ha molts errors. Però aleshores, quan li dones la volta, veus que és perfecte. Perquè Déu t’anava desfent els nusos i cobrint els teus errors”.
Era un home “amb una tenacitat envejable”, reconeix Sales. Si més no, Ferrer va començar el seu projecte a Bombai, on tenia l’Ordre dels Jesuïtes, “però va considerar que allà no eren prou pobres i va escollir el districte d’Anantapur”. Hi va construir un sistema de regadiu, moltes fonts i sobretot va defensar i protegir la dona. “Tot va a nom d’elles, la casa, les búfales”, explica.
Sales va quedar impactat per aquest país, “és espectacular. El primer que em va sobtar van ser les olors”. Li deien que tornaria tocat de l’Índia, “i és veritat, hi vaig tornar”. Dues vegades més: una amb els seus fills, el 2005. Va visitar la Fundació però els volia ensenyar el país. La meitat el van fer amb motxilla i transport públic. La darrera vegada va ser el 2009 i va fer el viatge amb la seva parella. Va ser la darrera vegada que va veure Vicente Ferrer, va morir aquell any.
Del somriure al conformisme
Va quedar encantat amb la gent “malgrat les dificultats que passen i la pobresa, sempre van amb un somriure a la cara”, recorda. Però afirma que si els hagués de trobar algun defecte “seria el seu conformisme, que suposo és culpa del sistema de castes que encara funciona i també del determinisme religiós que fa que no busquin millorar les condicions de vida”.
