Ciutat

Ignacio Peñalver, l’ànima del Tío Antonio, s’acomiada de la bodega

Per ell, el bar és casa seva / Victòria Rovira

Quan va posar per primer cop els peus a la ciutat, amb només 3 anys, Ignacio Peñalver (Múrcia, 1949) portava uns pantalons curts de pana i unes xancletes velles. Era tot el que tenia i tot el que recorda. La seva família buscava a Sabadell un futur esperançador i tot i que sabien que ningú no els hi regalaria, arribaven per viure una mica millor. Així, el seu pare va muntar la primera bodega de Ca n’Oriac (i un dels primers bars de Sabadell), Tío Antonio, ara fa 64 anys. Peñalver regenta el bar com a herència, tot i que no per gaire temps: el mes vinent abaixa definitivament la persiana del que ha estat, literalment, la seva llar des dels 8 anys. “És molt dur”, reconeix mentre se li entela la mirada. Però ha arribat l’hora de gaudir de la vida a un altre ritme.

El bar Tío Antonio està ubicat als baixos de l’edifici on viu, i abans d’obrir el negoci formava part de casa seva. Amb enyorança, Peñalver recorda quan s’hi passava les hores ajudant, de ben petit, però també reconeix que s’escapava cada cop que podia a jugar a futbol al carrer. “Quines esbroncades em queien del pare!”, diu amb un ampli somriure.

Un dels plats típics de Tío Antonio / VICTÒRIA ROVIRA

Peñalver va testimoniar un Ca n’Oriac ben diferent del que ara coneixem: sense enllumenat públic, sense pràcticament connexions amb la resta de Sabadell i amb els carrers sense asfaltar. Tot i que també sabadellenc, ell va desenvolupar un sentiment identitari (si se’l pot anomenar així) ca n’oriaquenc i defensa que el seu és el millor barri de la ciutat. “‘Aquest és el de Ca n’Oriac’, em deien quan arribava al Centre”, explica.

El reconeixien perquè portava les sabates enfangades fins al capdamunt. Quan plovia, els carrers que estaven sense asfaltar es convertien en una autèntica odissea per als veïns, que intentaven arribar impol·luts a l’avinguda de Matadepera, ja pavimentada. El murcià tenia un truc: es protegia els peus amb dues bosses de plàstic i arribava net. “Jaque mate”, diu tot rient.

Embotits típics de Múrcia / Victòria Rovira

El Tío Antonio no ha estat només un dels bars més concorreguts del barri, sinó que és molt popular entre els murcians residents a la resta de la ciutat. A aquesta casa han treballat el producte típic de la seva regió i han importat els seus costums culinaris. “No té cap secret”, admet Peñalver, que fa al·lusió a l’amor per la cuina, la gastronomia casolana i “la il·lusió de trobar-te entre família”. I és que regentar aquest establiment ha estat una forma més de fer barri.

Comentaris
To Top