Ciutat

La Covid-19 viscuda en la pròpia pell

Diverses sabadellenques ens expliquen com han viscut l’experiència del coronavirus

La Maria, en el moment de rebre l'alta mèdica

Posem cara a diversos sabadellencs i sabadellenques que han volgut explicar al Diari de Sabadell com ha estat la seva experiència després de superar amb èxit el maleït coronavirus. Alguns ho ha fet des de casa i altres des del Parc Taulí. Tots, però, coincideixen en assegurar que a partir d’ara aprendran a valorar petites coses que fins ara havien passat per alt.

“Sí que pensava en la mort i resava sovint”

Maria Solé i Torras es va convertir fa uns dies en l’esperança dels sabadellencs i sabadellenques. La sortida del Parc Taulí, acompanyada del seu fill, i aplaudida per nombrosos sanitaris, es va fer viral. Nascuda el 10 d’agost del 1925, Maria Solé va superar la Covid-19 amb 94 anys.

Ara, des de casa seva, ens explica com va viure els vuit dies que va estar ingressada al centre hospitalari. “El primer que em va passar pel cap va ser: Quina llàstima. Vaig passar entre sis i set hores asseguda en una cadira de braços sense poder fer-hi res. Aquella mateixa nit, després de fer-me una radiografia em van portar a la quarta planta i vaig notar que respirava millor. Això em va tranquil·litzar”, recorda Solé.

Vídua de Francisco Ramon Clusellas i mare de quatre fills, reconeix que no va tenir por tot i sentir-se sense forces. Tot i això, assegura que “sí que pensava en la mort i resava sovint. A més, des de la finestra de l’habitació veia el Santuari de la Mare de Déu de la Salut i em reconfortava”. Àvia de sis nets i rebesàvia de dos besnets, ressalta l’excel·lent servei del personal del Parc Taulí: “Tant jo com la meva companya d’habitació estàvem tranquil·les perquè ens atenien molt bé. Venia un terapeuta i fèiem uns exercicis de cames, genolls i peus. A més, quan trucava, tant de nit com de dia, sempre venien. Tothom feia el que podia en una situació com aquesta”. L’estança al Parc Taulí no li va permetre veure ni saber com estaven els seus familiars i això li va generar un cert neguit: “Vaig tenir por per si els passava alguna cosa. Després he sabut que ells rebien informació diària sobre el meu estat”.

Un cop va rebre l’alta mèdica, Maria Solé recorda que “no m’ho podia creure. No vaig saber com reaccionar. Quina alegria poder tornar a casa”, va exclamar. Ara, vist amb perspectiva i després d’uns dies, comenta que aquesta situació li farà valorar aspectes que fins ara havia passat per alt: “Potser, a partir d’ara, donaré més importància a coses que fins ara no valorava prou, com, per exemple, un paisatge o veure el mar. El que més desitjo, ara mateix, és poder celebrar amb la família que s’ha superat aquesta situació”. 

“Aquesta situació viscuda ens farà viure la vida d’una altra manera”

Tot va començar el passat 14 de març quan la sabadellenca Joana Pastor va tenir els primers símptomes. Si fins fa uns mesos unes dècimes de febre no eren cap motiu d’alarmisme, ara podia ser el maleït coronavirus. “Des d’un bon principi ja em vaig pensar que podia ser la Covid-19. Vaig trucar al 061 i em van dir que podia ser una grip, ja que no feien proves”, assegura. El seu cas, i com tants d’altres, ha estat ben diferent. 

Afortunadament, ha pogut passar la Covid-19 a casa. Una situació que, si bé és cert no va requerir ingrés hospitalari, no ha estat gens fàcil de trampejar: “Vaig estar entre cinc i sis dies molt aixafada sense tenir febrades, em mantenia a 38 graus”. Respecte a l’atenció sanitària rebuda des de casa, reconeix que els primers dies, coincidint amb el moment àlgid i el consegüent estat d’alarma, la comunicació no era la més adequada. Amb el pas dels dies, però, “vam poder contactar amb el CAP i a partir d’aleshores ens van anar trucant per fer un seguiment de com estava”. 

Mare de tres fills, la convivència a la família Lozano Pastor no ha estat gens fàcil. Fins a tres membres, entre els quals la Joana, han estat afectats pel coronavirus. “N’hi ha dos que o no ho han agafat o són asimptomàtics. Hem desinfectat molt i els àpats els hem fet separats. En espais comuns, com a la cuina, s’hi entra amb guants i mascaretes”, revela. 

Durant les tres setmanes que han mantingut la Joana convalescent, afirma que durant uns dies “gairebé no podia ni obrir els ulls. No tenia gana i vaig perdre uns quatre quilos a més de perdre l’olfacte”. Ara un cop recuperada, i mentre espera que el seu marit i un dels seus fills encarin el tram final, comparteix l’opinió de molts dels sabadellencs que ens han volgut explicar la seva experiència: “Estic convençuda que aquesta situació viscuda ens farà viure la vida d’una altra manera. Hi haurà un abans i un després provocat per la Covid-19”.

Comentaris
To Top