Encara amb les pulsacions del cor despertes com no ho havien estat des de feia més d’un mes, l’Íngrid es mira el cronòmetre del canell, parada a davant d’un bloc de pisos. Poc després arribaran dos veïns que també han sortit a córrer i estirarà amb ells, clavant la punta del peu a terra i dibuixant cercles amb el turmell. “Era de les coses que més trobava a faltar”, sentencia, amb la respiració una mica entretallada.
A davant de l’esplanada de la Fira Sabadell una adolescent va i torna, amunt i avall, sotmesa a una espècie de course navette, però voluntària i prou relaxada per no assemblar-se prou a la tortura d’institut. Queda poc per les 10 h del matí, i el Ricard, de 46 anys, escura l’última mitja hora permesa per fer esport patinant per l’asfalt a tota velocitat, fent esses, lliscant al límit. “És el meu hobby quan tinc temps. Avui hem obert la llauna”. Tot d’una, se sent com el terra aspre abrasa les seves proteccions. S’aixeca de terra somrient. La lentitud del semàfor per creuar la Gran Via entorpeix el ritme dels corredors que arriben del rodal per tornar a casa.
El Ricard, patinant a davant de la Fira Sabadell / GUILLEM PLANS
“Hi ha més gent que mai!”
El Ripoll s’ha convertit en la Meca d’aquells ciclistes que es pedalejaven a sobre des de feia setmanes, dels que se senten incomplets perquè enyoren com res al món entaular-se per esmorzar a mig camí i també dels que l’última vegada que van agafar una bicicleta l’única propagació mundial que quedava a prop era la grip aviària. El Ripoll és democràcia. “He sortit de casa a les 7 h i he arribat fins a Castellar”, resumeix el Juan Manuel, mentre es menjava l’últim tros de plàtan a sobre d’un dels ponts que creuen el riu. El Miquel, de 54 anys, i la Menchu, de 45, s’hi han posat abans i tot. “Hi ha més gent que mai!”, exclama ella.
Tots tres en fila índia, el Pepe, el Manuel i el Jose frenen en sec. Estan acostumats a arribar fins a Gallifa, Sant Llorenç Savall o Monistrol, i avui s’han hagut de conformar traçant una ruta pel Camp de Golf que limita amb Terrassa, el Bosc de Togores i la Salut. Una excursió que els deixa amb ganes, però que “serveix per pillar ritme fins que el cos s’acostumi”. A l’hora de reprendre el camí seran quatre, un ciclista a qui saluden s’hi acobla i s’allunyen fent-la petar.
La Gran Via, menys contaminada, és un lloc més agraït que abans per córrer / GUILLEM PLANS
La Gran Via, menys contaminada, és un lloc de pas per córrer lleugerament més agraït que abans. També hi caminen parelles, com la Maite i l’Iñaki, que creuen que els gimnasos ja no tornaran a ser tal com els coneixem, com a mínim fins d’aquí a molt temps.
“Hem estat pel riu i hi havia molta, molta gent. Però tu escriu que es guardaven les distàncies de seguretat, que encara ens prohibiran anar-hi”, diu la Susana fent una cigarreta al parc de davant del Taulí amb la Carme. Ja li agradaria al periodista ser tan influent. La Susana comenta que aquests dies manté la forma amb els exercicis de la Patry Jordan i caminant un quilòmetre per casa.
“Ara, després de fer esport, trobem a faltar el bar”, afegeix la Carme, bromejant. Bé, potser si després de la passejada es pogués fer la cervesa al bar, sortiríem uns quants milers de persones més a fer esport. I com a mínim es buidaria una mica de gent el Ripoll.
