Les tavernes de Sabadell solien ser punts de reunió de parroquians del mateix tarannà. Eren establiments no gaire acurats i més aviat tristos, que acollien clientela de classe obrera, però de tendència republicana, anarquista o revolucionària. En algunes ocasions, dins d’aquells locals, quan l’ambient estava força animat i caldejat, tot traginant els gots d’aiguardent s’enlairaven càntics en contra de la corona, de l’aristocràcia i del clero: “…empezaremos por el trono y acabaremos por el clero, que es el animal más fiero que mantiene la nación”. Amb la tonada de I Puritani de Bellini, cantant, cridant i fent gresca, s’arreglaven els problemes del país. Quantes barricades i accions violentes no haurien tingut el seu origen després d’aquelles revolucionàries sessions de càntics barrejats amb aiguardent.
La segona meitat del segle XIX eren molt populars les tasques, tavernes i fassines com les de Cal Mamà, Cal Magem, Ca l’Ànima, Cal Pere Joan, Cal Magrinyà, Cal Duran o Cal Diviu. Llocs de reunió i d’esbarjo de gent treballadora que patia directament la duresa de les condicions de treball i la injustícia de les greus desigualtats de la societat d’aleshores.
La casa del fons a l’esquerra correspon a Cal Mamà (abans, Cafè Nova Alegria). Just a la cantonada que sobresurt més, es va obrir a inicis dels 60 l’actual carrer de Torres i Bages / autor desconegut (AHS) / J.B.C.
Però no tots els sabadellencs es podien qualificar de revolucionaris o anarquistes. Per altra banda, anava naixent un sector de la societat que, de tendència més o menys monàrquica o més o menys republicana, fos per educació o per nivell econòmic, no xalava gens amb l’ambient que es vivia a les tavernes.
Per aquest motiu, en tombar el segle XX, van aparèixer els cafès. Uns establiments d’ambient més distingit, que van donar molta categoria a la ciutat. El Cafè Euterpe, el Cafè Condal o l’Imperial van marcar època. També n’hi havia que rebien noms més cosmopolites, com el Cafè Royal (així es va rebatejar Cal Sacs), o el Drink Hall, a la plaça de l’Àngel, conegut popularment com El Trincall.
L’aparició dels cafès va obligar les tasques i tavernes a adoptar diferents canvis. El que avui dia se’n diria reinventar-se. Tots aquells establiments van haver de reaccionar. Alguns, com La Mata i Cal Mamà, relacionats de forma directa, van haver de posar-se al dia.
Explica Marian Burguès que Cal Mamà era una taverna ensotalada del carrer de Sant Jaume, que durant molt de temps va ser refugi dels vençuts i desenganyats de la vida. Dels perdedors, vaja. En passar pel davant ja es quedava tip de la bafarada d’aiguardent que sortia del portal. L’aigua de rentar copes i gots servia per regar el davant, com un esquer que servís per atreure més parròquia. Allà es cantava i es jugava, es feia el cau o la brisca, jugant-se mig petricó d’aiguardent, de la dolça o de la forta, bevent per parts iguals el que guanyava i el que perdia.
A la fotografia en blanc i negre, de l’any 1945, es pot contemplar com era el carrer de Sant Jaume aleshores. La casa del final a l’esquerra era la taverna de Cal Mamà, que llavors tenia el nom de Cafè Nova Alegria. Les cases de la banda esquerra corresponien a Ca la Marieta espiritista, Cal Pagès, Cal pintor i la lleteria. Just en aquesta cantonada que sobresurt més, es va obrir, a inicis dels anys 60, l’actual carrer de Torres i Bages.
El senyor Salvador Rubión, que havia estat propietari de La Mata, va obrir un establiment de venda de begudes al carrer de Gràcia que va esdevenir molt popular. A la seva mort, el seu fill Emili va adquirir la taverna de Cal Mamà i la va transformar en el Cafè Nova Alegria. Va ampliar el negoci de taverna i de begudes amb un servei de menjars. Per tant, podia entrar clientela als matins per fer la barreja, al migdia per dinar i al vespre per fer la copeta. Un bon negoci.
La Mata era una taverna que es va obrir uns anys després d’inaugurada la carretera de Terrassa, l’any 1852. Just a la cruïlla de les carreteres de Barcelona, de Terrassa i de Molins de Rei. També es va transformar, primer en cafè i després en cafè restaurant. De la mà de la família Soley, La Mata va tenir vida fins a l’any 1997.
Anava tan bé el Cafè Nova Alegria, que Emili Rubión va enderrocar-lo per construir al mateix lloc el Bar Restaurant Rubión. Era l’any 1945.
Aquell establiment va esdevenir una icona de la ciutat. L’època més gloriosa la va viure els anys 50 i 60. A més de bar i de restaurant disposava d’un gran espai interior, i a l’aire lliure, de 400 metres quadrats amb escenari i pista de ball. Idoni per a revetlles, festes i tota mena d’actuacions. Els millors artistes del moment com Antonio Machín, Carmen Morell i Pepe Blanco o la vedet sabadellenca Maty Mont hi havien recollit grans èxits. També s’hi representaven teatre i sarsueles.
Llorenç Torrent i Ramona Rubión, el gendre i la filla d’Emili Rubión, varen ser artífexs i testimonis del zenit del Rubión.
