Després de dos mesos ingressat a l’UCI i 15 dies més a planta del Taulí, el sabadellenc Marc Gil Segrín va rebre l’alta dijous i ja és a casa seva. Amb 34 anys -fets a l’hospital- ha estat un dels pacients que ha estat més temps hospitalitzat pel coronavirus a Sabadell.
Marc Gil, el passat dilluns a l’Albada amb la seva mare / VICTÒRIA ROVIRA
De l’experiència que ha viscut té clar que en vol fer un llibre i, si pot, xerrades per conscienciar la població. Això sí, després d’anar a prendre una cervesa en una terrassa i d’anar amb la seva parella, Núria, a Granada, a posar una espelma a fra Leopoldo per la seva vinculació amb la salut.
Els somnis, ben presents
“Vaig estar un mes i mig dormint. Somiava viatges i ho recordo tot”, explica el Marc per telèfon, amb l’ajuda de la seva companya. “Quan em van sedar, em van dir que pensés en un viatge. Vaig començar i va ser ipso facto, em va deixar K.O.”, recorda. I aleshores, va començar a passar per la Xina, el Japó, Itàlia i França, “recordant tots els detalls”, de llocs on, confessa, ni en persona havia estat mai. “A Itàlia vaig estar dinant en un restaurant, al Marroc comprant al mercat”, afegeix. I es movia per tot el món en el que calgués: avió, helicòpter, vaixell, etc. Ara voldria fer-los de veritat i passar-ho bé.
La malaltia li ha deixat notables seqüeles que ara tracta de superar fent rehabilitació al mateix hospital. Algunes d’elles, dificultats per parlar, tics nerviosos, afectacions en els moviments, el gust i l’olfacte i caiguda de cabells. I no se sap, afegeix, perquè el va afectar tant a ell. Un dels moments més crítics que ha viscut a l’hospital van ser les dues parades respiratòries que va tenir, de 10 i 6 minuts respectivament.
Gil Segrín és tècnic d’ambulàncies del SEM, i en les primeres setmanes de la pandèmia estava treballant a primera línia, fins que es va trobar malament. Diarrea, febre, malestar, falta d’aire… Fins aleshores feia el trasllat de tot tipus de pacients, i denuncia que “a principi de març no portàvem els EPIs adequats. Les mascaretes no eren les adequades i el vestit tampoc arribava a les mans, hi havia trossos descoberts”.
