Decisió dolorosa. Tots els esportistes saben que arribarà aquest moment, però sempre és dolorós. El sabadellenc i triatleta del Club Natació Sabadell, Miquel Blanchart, 36 anys, ha decidit retirar-se de la competició professional després de 21 anys al peu del canó. Ha guanyat un campionat d’Europa de llarga distància, ha participat una vegada en l’Ironman de Kona i ha estat millor esportista de Sabadell el 2011.
Quin és el motiu d’aquest adeu una mica sobtat? De fet, jo no volia retirar-me ara. Pensava que em quedaven dos o tres anys a bon nivell, volia intentar classificar-me per al Mundial de Hawaii i havia planificat diversos escenaris de preparació: Taiwan, Arizona o Texas. Però amb la Covid-19 tot se’n va anar en orris i el detonant va ser la trucada de diversos espònsors comunicant-me que deixaven de patrocinar. A més, ho van fer amb un trist correu i sense cap mena de sensibilitat. Això suposava la pèrdua d’uns 12.000 euros quan jo en facturava 20.000 a l’any. Així de clar. Era una situació insostenible. No podia seguir amb almoines.
Va ser més difícil de gestionar emocionalment per coincidir amb la pandèmia? La veritat és que durant els mesos de confinament, he procurat ser molt positiu. Pensava que serviria per treure el millor de nosaltres i intentava extreure conclusions positives en una època nefasta. Però també havia de pensar en la família, sobretot després del naixement del meu fill Teo i més tard, l’Aina. No podia centrar-ho tot en la meva persona. Si hagués estat sol o només amb la parella, probablement hauria arriscat per seguir.
I ara, què? Cap on enfoques el teu futur? M’he decantat per la fisiologia esportiva, la branca més científica. Al centre Ars Salut Esportiva de Sabadell tinc diversos esportistes a càrrec meu i els oriento per millorar el seu rendiment o buscar solucions a problemes. Es tracta d’aprofitar la meva experiència i els coneixements que he pogut acumular en metodologia i altres conceptes. M’agrada molt la feina i és una manera de continuar lligat al món de l’esport.
Com resumiries la teva trajectòria? Jo tinc la sensació que era ahir quan feia la primera cursa, un aquatló, l’any 1998, al Club Alfa-5 de Barcelona. O el meu primer triatló a L’Estartit. Em sentia especial, amb ganes de menjar-m’ho tot. Recordo que em vaig tirar a l’aigua sense l’equipació de neoprè i durant el circuit em vaig perdre. Jo em quedaria amb els 21 anys de constància i esforç.
El títol europeu de llarga distància o la participació en el Mundial de Kona és el teu millor record? És el màxim per a un triatleta, però jo sempre guardaré amb una gran estima el Campionat d’Espanya júnior a Castelló el 2003. Vaig ser tercer, però mai oblidaré les sensacions que vaig sentir en aquella prova. Va ser un gran moment. I també va ser especial ser reconegut com a millor esportista de la ciutat. És un guardó molt maco perquè ve de la teva ciutat.
De totes maneres, et queda una espineta per no poder repetir a Hawaii? Està clar que m’hauria agradat moltíssim tornar-hi perquè crec que és una prova que s’adapta molt bé a les meves condicions. L’any que vaig participar vaig caure en el quilòmetre 50 i tot i el patiment al segment de la bicicleta vaig poder aguantar i acabar en una meritòria 17a posició final. La meteorologia, càlida, també m’ajuda. El més difícil és classificar-se. Com uns Jocs Olímpics? Penso que en uns Jocs mana més el cor i en un Mundial de triatló mana el cap. Almenys jo m’ho vaig plantejar així, calculant bé el que es podia fer en cada moment.
En esports d’aquesta duresa es tendeix a parlar de superatletes. T’hi vas sentir en algun moment? Puc dir que he viscut el triatló com una espècie de muntanya russa. Amb moments de màxima eufòria i altres molt complicats i fins i tot humiliants. Els resultats sempre ho condicionen tot. Som humans i el repte és millorar, demostrar alguna cosa més a la gent.
És una retirada definitiva de qualsevol competició o et veurem en alguna prova menor? Ho veig difícil. He pres una decisió ferma. És com si a un artesà que s’ha dedicat a fer figures especials i de gran dificultat, ara de cop i volta li demanes que faci figures de plastilina. De fet, acabo de posar a la venda una de les bicicletes de competició. Això s’ha acabat.
L’ANÈCDOTA
En aquesta etapa d’incertesa sobre el seu futur, el Miquel va decidir fer les oposicions a la Seguretat Pública i després d’aprovar va exercir de policia municipal interí durant tres mesos al poble de Sant Pol de Mar (Maresme). És una porta que deixa oberta.
