És 15 de maig. Si mirem pel retrovisor de la història, es compleixen 10 anys del 15-M. Aquella mateixa nit de dissabte, els primers indignats dormien a la Puerta del Sol (Madrid). La segona ciutat a afegir-s’hi seria Barcelona, la nit de dilluns (17). I és ja el dimecres quan es creen els grups de Facebook de l’Acampada a Sabadell, els quals assoleixen 1.300 seguidors tan sols aquell primer dia (19). El dijous se celebra la primera assemblea a la plaça del Doctor Robert, que va aplegar 250 persones a partir de les 18.30 h, en una macro-assemblea que va acabar passada la mitjanit. La decisió: acampar a Sabadell. I divendres, es materialitzava: 78 ciutadans (majoritàriament joves) pernoctaven davant l’Ajuntament. És el 20 de maig del 2011 i s’acaba de conformar el 15-M a la ciutat.
Apuntem unes pinzellades per reconstruir aquells dies (de forma no exhaustiva, ja que cadascú té la seva experiència del 15-M). “Recordo haver baixat a veure l’acampada de Barcelona, els primers dies”, explica Emma Giné, militant de la neonata Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi (PAHC). “I llavors, vam començar a veure la necessitat de replicar-ho aquí, d’estendre el moviment, de descentralitzar geogràficament les lluites, per no haver d’anar a Barcelona”, afegeix.
“Estàvem esperant que passés a Sabadell”
L’expectativa era màxima. “Estàvem esperant que hi passés”, recorda Víctor Colomer, llavors periodista del Diari de Sabadell, qui va cobrir amplament el moviment al llarg d’aquelles setmanes. “Veiem que les acampades s’estan escampant per tot arreu i aquí també acaba sorgint”, afegeix. “Algú va plantar una tenda, dues. Després una altra. Cada dia anava a més”, afegeix.
Sacs de dormir i estores a la plaça / LLUÍS FRANCO
Colomer, a més a més, destaca l’elevat grau d’organització que hi va haver: “Era civilitzadíssim. Estaven organitzats per fer els àpats, per fer els torns de neteja.”, rememora. “A més a més, els veïns hi col·laboren”. Baixaven barres de pa, llaunes de beguda, ampolles d’aigua, i una pissarra d’institut i mantes. A més a més, els donatius dels ciutadans oscil·laven entre 40 i 200 euros per dia.
Hi veiem una pila de matalassos, llestos per ser distribuïts. La gent porta els seus sacs de dormir. Un maig suau fa que les nits no siguin recordades pel fred. N’hi va haver molts, de fet, que les primeres nits van dormir al ras, tot just amb el sac de dormir. Després s’organitzen millor i a banda de les 30 tendes de dormir (tipus Quechua), també munten una gran tenda central, ara ja fixa i protegida de llum i pluja (amb teulada de plàstic). “I de bon matí passen l’aspiradora”, recorda un detallista redactor com Víctor Colomer.
Perfil dels ‘indignats’: intergeneracional i plural
No només destaca l’ordre, sinó també la diversitat. “Hi havia iaios republicans de 80 anys convivint amb nanos de 15 anys. Era absolutament intergeneracional”, explica el periodista Colomer. L’activista Giné ho corrobora, des del vessant de la consciència política: “Com a totes les places del 15-M, s’hi va aplegar molta diversitat: gent que militava en lluites i moviments socials, d’altres que no havien militat mai enlloc però que els interessava, fins a gent que va ser el seu primer contacte amb la política”.
Diari de Sabadell, 24 de maig / DS
Tot barrejat amb un fort simbolisme. Una simpàtica ceba amb el punt alçat i la silueta d’una tenda de campanya, en colors taronges, van ser la icona de l’Acampada Sabadell. Tampoc hi van faltar les màscares de V de Vendetta, que havien estat assumides pel grup Anonymous. Amb elles van cobrir les cares de les estàtues de la plaça del Doctor Robert. També van aparèixer banderes d’Islàndia, que just per aquells dies desafiava la Troika amb un govern neoelecte que es negava a pagar el deute. I una cèlebre pancarta (no la més gran, però sí la més recordada avui dia): la que feia públic el sou del llavors alcalde Manuel Bustos. Eren els mateixos dies en què es va aprendre a aplaudir agitant les mans a l’aire, en llenguatge sord-mut, per no interrompre sorollosament les intervencions.
El sisme va tenir rèpliques a l’Ajuntament. Joan Mena era llavors regidor per EUiA: “Recordo que quan els regidors sortien els escridassaven, però nosaltres no hi teníem cap problema”. I sens dubte, el 15-M neix des del rebuig a la política institucional. Lemes com No ens representen i Ni PP ni PSOE se’n fan cèlebres. “Després vam intentar portar a l’Ajuntament aquelles reivindicacions, però sense intentar patrimonialitzar el moviment”, afegeix.
I és que, de fet, el dia 22 s’hi celebraven eleccions municipals. Manuel Bustos torna a guanyar, amb 13 regidors. “Però la llavor per fer-lo fora, en el futur, ja s’havia col·locat”, diu Mena, avui dia diputat al Congrés espanyol pels Comuns. Qui avui és regidor de la Crida per Sabadell, Lluís Perarnau, també va viure de prop el moviment. “Fèiem campanya per Entesa, tot reivindicant l’esperit de lluita”. I d’on venia, aquest malestar latent? “Crec que havia molt d’anhel de canvi -i no pas superficial-, des dels atemptats de Madrid i les mentides del PP”, exposa, quan també van néixer protestes convocades per SMS (el WhatsApp d’aleshores).
El juny d’Arcadi Oliveres i ‘Encerclem el Parlament’
El mes de juny serà encara més agitat. El dia 8 reben la visita d’Arcadi Oliveres. “Va ser brutal. El nivell de les xerrades i de debat i discussions, d’assemblees, van ser increïbles. La més mítica va ser la d’Arcadi Oliveres”, rememora Emma Giné. Era diumenge al migdia, juny del 2011, i va ser escoltat sota una carpa (per por de la pluja) amb absoluta veneració davant de més de 200 persones.
Josep Tena, qui llavors militava a l’organització juvenil Arran (provinent de la Cajei), també hi va dormir alguna nit, a l’Acampada. “L’ambient era festiu i alhora combatiu”, recorda. “Se sentien coses molt maques. I va servir per renovar els col·lectius”, afegeix. També recorda una altra cosa, una confessió sabadellenca: “L’Acampada de Terrassa va ser més bèstia, a nivell de gent, que la d’aquí”.
Avança juny. Diana Rodríguez, també militant d’Arran, rememora, al seu llibre El 15-M a Sabadell (publicat l’any 2013), que l’assemblea local va donar suport a la protesta Encerclem el Parlament. Dit i fet, aquell 15 de juny, uns 300 activistes de Sabadell baixaven a la capital i se sumaven als milers de joves que obstaculitzaven els accessos al parc de la Ciutadella, per protestar contra els pressupostos “més antisocials de la història” i les retallades. Artur Mas aterrant amb un helicòpter, la jaqueta guixada de Montserrat Tura…
Desmuntatge i cap als barris
L’endemà, de tornada a Sabadell, l’Assemblea decidia quin camí seguir respecte a l’Acampada. Una part volia seguir almenys una setmana més. D’altra part proposava descentralitzar-se ja pels barris. Finalment, el 18 de juny es desmunta. Havien passat 28 nits. És dissabte i passen tot el dia amb les tasques de desmuntatge, neteja de l’espai i la festa de comiat. Desapareixen les tendes, les cuines, l’emissora de ràdio…
Assemblea inicial / LLUÍS FRANCO
D’aquí als barris. Diana Rodríguez rememora: “Així, es va acampar al barri de Torreguitart durant els dies 24, 25 i 26 de juny, coincidint amb la Festa Major del barri. Però l’acció no va donar els resultats esperats, ja que l’ambient no era tan reivindicatiu com festiu”.
Tanmateix, el moviment va experimentar dues tendències alhora, que semblen contradictòries però no ho són: d’una banda, la mobilització es va anar desinflant i va comptar amb una participació inferior que el maig i juny. L’assemblea setmanal va passar a tenir lloc els divendres al vespre, a l’Ateneu Llibertari de la CNT, amb l’assistència d’unes cinquanta persones, apunta Diana Rodríguez.
Què n’ha quedat?
D’altra banda, encara en va quedar una part activa, prou important, que es va transformar en altres moviments: “La PAHC ja existia, però en va sortir molt enfortida”, recorda Josep Tena. Emma Giné hi afegeix: “No arribava a dos mesos que havíem fet la primera assemblea, al Casal Pere Quart”.
“I també va néixer el centre social ocupat La Mekànika”. Lluís Perarnau afegeix col·lectius com els Iaiofluates i la Marea Blanca… Un reguitzell de moviments que són el fruit que va deixar el 15-M, fent-ne balanç 10 anys més tard. Evidentment també queda Podemos. “D’allà neix, és evident. Acaba amb el bipartidisme a Espanya”, diu el periodista Víctor Colomer. “Però el 15-M és un moviment que no se’l pot quedar ningú”, conclou Joan Mena.
En tot cas, cadascú té el seu propi 15-M en el record.
Diari de Sabadell del 21 de juny / DS
