‘Seguint els passos d’El Turista’ serà el llibre inaugural de Notes a peu de llibre, el primer segell propi de La Bibliogràfica (editorial radicada a Caldes Montbui). Es tracta d’una aproximació des de l’avui al famós assaig de Dean MamCanell.
Si sembla que visquem els dies d’entre setmana com un interval entre unes vacances i les següents, vol dir no apreciem la quotidianitat?
Crec més aviat que explica com hem passat d’una època, en què el treball era la centralitat, a una altra, en què l’eix principal és el consum i l’oci. Les interaccions socials i la identitat no estaven construïdes en el món del treball, sinó que la vida social s’explica pel consum i l’espectacle. Sempre estem esperant el cap de setmana. La feina ja no és un refugi.
Les experiències són, doncs, el nou luxe?
Sí, ja no implica tant el consum d’objectes materials, sinó per viure una experiència singular i efímera. El turisme gastronòmic seria paradigmàtic.
Ara es parla molt del turisme responsable o ètic. És un concepte possible?
És un bon exemple de l’obsessió per trobar allò que creiem autèntic. Diferenciar turistes de viatgers. I és clar, nosaltres sempre volem ser el viatger, que surt del cicle turístic. El que no segueix el ramat. Això es veu molt bé amb el capitalisme de plataforma, Airbnb, etc.
El turisme més ètic, avui dia, és anar a un hotel legal i pagar els impostos que pertoquen?
Sí. En Airbnb pensem que és un tracte sense intermediaris, més directe, que entres a la seva vida quotidianitat… Però la idea original s’ha pervertit.
Sembla que tots volem anar a llocs exclusius i amb poca gent…
Sí, ara la gent intenta escapar del model de sol i platja, massificat. I el sistema ha buscat nínxols de mercat, diferenciant l’oferta: turisme cultural, urbà, d’aventures, turisme negre (el de visitar llocs amb morbo, com Auschwitz…). I ara el turisme de creuers –del qual el Titanic és com la icona inicial–, està revifant i s’ha convertit de masses.
El confinament ha ajudat a conèixer el Vallès, i a massificar-lo
Abans semblava que teníem més ganes de conèixer Tailàndia, que no pas els racons del Vallès. El confinament comarcal ha ajudat a retrobar-nos amb el territori?
Sens dubte, ens ha empès a conèixer-lo, tot i que alhora també l’hem massificat. De tota manera, en els propers anys canviarà molt el turisme. Estem immersos en una crisi energètica, que fa que el turisme de creuers i l’aviació sigui insostenible. Així que es potenciarà el turisme interior. I amb l’esgotament del petroli, caldrà apostar per formes de transport col·lectives, com el tren.
“Alguns veïns de Sant Llorenç Savall es van queixar que el turisme comarcal i el ciclisme d’oci col·lapsava les seves carreteres i tematitzava el seu entorn”. Quan un indret es massifica, hi ha un perill de tematització.
És clar, perquè estem venent que l’única sortida possible per a l’àmbit rural és atraure turisme. Així, per força es convertirà en un parc temàtic. Però al món rural existeixen alternatives, com l’agroecologia i fins i tot la reindustrialització. Un territori que sigui viscut i que sigui productiu.
Què penses del turisme industrial?
Ens quedem en l’estètica o també estem contextualitzant i transmeten el coneixement de la vida tèxtil a les següents generacions? El que explica MacCannell és que la societat moderna s’inicia quan el treball es converteix en exhibició. És cert que encara hi ha fàbriques i obreres en cadenes de muntatge. Però hem museïtzat els antics vapors, sent un element que s’exhibeix, i no pas exerceix.
Quin recorregut pot tenir a la nostra ciutat?
A Sabadell seria un recurs turístic important, tot i que un dels perills seria quedar-nos a explicar el resultat de com ha quedat, però no entrar en el detall de quins van ser els patiments de la classe obrera. Una mica com la Fira Modernista de Terrassa, que explica més aviat l’expressió de la burgesia.
