Som diumenge al migdia. Al centre de la ciutat, a la plaça major, hi ha un acte de suport a les víctimes humanitàries de la guerra d’Ucraïna. Davant la parada de ferrocarrils de la plaça Major, el Luis Enrique intenta evadir-se amb la lectura, s’acaba de comprar “El que el vent s’endugué”. Lluny de casa recorda, inevitablement, a la família. Malgrat sentir-se molt agraït de tots els suports que ha rebut des que ha arribat a Sabadell es sent apartat de la vida que l’envolta. Les seves mans, tremoloses, semblen que lluitin contra murs invisibles, aquells que només poden veure les mirades nouvingudes.
El Luis Enrique López Ruiz té 67 anys. Va néixer a Buga, al departament de Valle Cauca (oest de Colòmbia) on era periodista de La Palmera, filial radiofònica de Caracol. Abans de marxar de Colòmbia per amenaces de mort conduïa un programa d’esports. Arran de la pandèmia, l’empitjorament de les condicions de vida al seu país el van inclinar a prendre partit en el conflicte polític que tot i haver establer un tractat de pau el 2016 encara és latent al país. Durant el 2021 assegura que grups paramilitars vinculats a les FARC havien assassinat a 4 periodistes del seu entorn. En rebre la carta de l’amenaça, la qual li donava 24 hores per abandonar el país, no va dubtar en marxar.
De Cali va aterrar a Barcelona el passat 1 de juliol. Després que la Creu Roja li oferís un llit als Salesians on va passar els primers dies al país, la Guàrdia Civil va oficialitzar el seu estatus com a refugiat del conflicte armat pocs dies després. Finalment, l’associació APIP ACAM ha establert la seva residència oficial a Sabadell, al carrer de la Salut, on comparteix immoble amb 25 persones més. Malgrat no tenir cap limitació afegida al procés de tutorització de l’associació per conèixer la seva evolució al país, la condició de refugiat de guerra l’obliga a tornar cada nit a l’immoble sense excepció.
El Luis Enrique en una transmissió de ràdio La Palmera/ Cedida
La Comissió de la Veritat de Colòmbia
La història del Luís Enrique és una entre les més de dues mil que recull la Comissió de la Veritat de Colòmbia. Un mecanisme estatal resultant de l’acord de pau firmat a Colòmbia el 2016 entre el Govern i les FARC per l’esclariment de les vulneracions de drets humans i la reparació de les víctimes del conflicte armat del país llatinoamericà des de 1960. Entre els seus principals objectius figuren la consolidació d’una pau duradora al país i la promoció d’una explicació del qual succeí en un conflicte que suma 218.00 víctimes mortals, 100.000 desaparicions i 9 milions de persones desplaçades. Actualment, els mecanismes jurisdiccionals de la Comissió tenen obertes vuit macrocauses per jutjar els assassinats promoguts pels grups paramilitars, les FARC i les forces governaments que van formar part del conflicte.
En paral·lel, la Comissió de la Veritat té 15 nodes repartits per Europa per escoltar els testimonis del qual constitueix la diàspora colombiana a conseqüència del conflicte armat. Des de Sabadell, Doris Ardina Muñoz, coordinadora de la línia de pedagogia i comunicació d’un dels nodes de la Comissió per Veritat, i Ana Isabel, tècnica de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) – un organisme institucional de la Generalitat que col·labora amb la Comissió per la Veritat – han començat les seves tasques de suport i escolta a les persones refugiades pel conflicte colombià que són a la ciutat.
“Pau, reconcilació i no-repetició” és el mantra de la Comissió
Com moltes de les persones que van assistir el dissabte passat al Casal Pere Quart, Ardina, advocada i professora universitària, també va haver de fugir de Colòmbia per amenaces de mort. Des d’aquí, col·labora amb la comissió per tal de visibilitzar els testimonis de moltes persones que van haver de fugir del seu país d’origen. “A Colòmbia hi ha un govern d’extrema dreta que no l’interessa que es conegui la veritat del conflicte”, afirma Ardina per videoconferència. “La diàspora colombiana representa la pau – afegeix -, per això és tan important recollir el seu testimonis”. Conjuntament amb altres persones, el pròxim objectiu d’Ardina i Ana Isabel és presentar una moció al consistori perquè es reconegui l’estatus dels refugiats de guerra que són a Sabadell. Un element – afirmen – que té una repercussió positiva per aconseguir la pau a Colòmbia.
Com moltes altres persones repartides pel continent a causa del conflicte armat colombià, la pressió sobre les institucions es percep clau per la reparació de les conseqüències de la violència. La història d’en Luís Enrique, de la Doris i l’Ana només és un granet de sorra en un mar de dubtes sobre un país que necessita revisar la seva història. Així i tot, les posicions continuen enrocades en una nova contesta electoral a la presidència del país mentre des de tot el món es reclama justícia. I demà, qui escoltaran els llibres d’història?
