Veu la història com una eina per incidir en el present i perfilar el camí a seguir. Amant de la història, la filosofia i el relat dels testimonis orals, Angelina Puig (Barcelona, 1950) ha centrat part de la seva recerca a Sabadell –i en especial a Torre-romeu–. En el seu darrer estudi, El paper de les dones al moviment veïnal de Sabadell (segona meitat del segle XX-2018), ha analitzat la figura de la dona dins dels moviments veïnals que han dibuixat els barris de Sabadell.
Més de cent pàgines que resumeixen 68 anys passat i de present amb referències a documents històrics i el relat de testimonis orals. Catorze noms i cognoms de dones que han plantat la seva llavor per la millora històrica del seu barri.
El seu estudi es titula ‘El paper de les dones en el moviment veïnal de Sabadell’. Quin ha estat el rol de la dona?
Elles hi han estat sempre. Des dels inicis han format part del moviment veïnal, i han tingut un paper cabdal a la història dels barris de Sabadell.
El seu paper a les primeres lluites veïnals les va diferenciar de la dels homes?
Les primeres revoltes van ser actuacions espontànies de grups reduïts de dones i homes que es reunien per reivindicar coses concretes i molt lligades a les necessitats de la vida diària als barris. Per exemple, buscaven aconseguir que arribés l’aigua corrent, la instal·lació de punts de llum i plantar-se davant de les urgències que hi havia als barris. Hi va haver dones que van intentar suplir els serveis socials inexistents.
Quin triomf veïnal a Sabadell porta el nom de la dona?
Les dones, especialment en aquesta etapa primerenca juguen un paper molt vinculat al benestar del veïnat. Per exemple, ofereixen el propi habitatge com a lloc d’acollida i també la cura de les criatures d’altres. L’aleshores cinturó de Sabadell estava format per barris d’autoconstrucció, amb habitatges fets pels mateixos veïns. També va ser rellevant l’activisme de les assistentes socials. La dona vetllava per a la salvaguarda de l’habitatge i del barri.
Entrevista a Angelina Puig / VICTÒRIA ROVIRA
I la seva figura ha quedat en un segon terme?
Sí, sense dubte. Un dels meus testimonis m’explicava que havia format part d’una associació veïnal i hi havia estat dins la comissió ecològica de la lluita contra Quart Cinturó l’any 1990 i també a la campanya de recuperació de bosc de Can Deu. Havia estat una de les dirigents, sempre a primera fila. I un company, anys després, no la recordava. Ni a ella ni la tasca que havia encapçalat. Perquè resulta que les dones aleshores érem invisibles, i consideraven que eren els homes qui portaven aquella moguda.
És diferent la forma de fer masculina de la femenina?
Les dones que he entrevistat estaven convençudes que elles haurien gestionat d’una altra manera. En molts casos, no han tingut l’ambició de presidir entitats, hi ha una certa modèstia davant la seva feina a l’entitat. Les dones som més pràctiques, més echadas para adelante, més empàtiques. Són les reflexions que m’han fet les mateixes entrevistades.
Ha canviat aquesta realitat, en els darrers anys?
He analitzat la representació de dones que van haver-hi a les associacions de veïns i ho comparo amb les dones als diferents ajuntaments democràtics des del 1976. Si bé ha la representació al consistori viu una progressió equilibrada, funcionen de forma diferent. Sabadell ha trigat 42 anys a tenir una alcaldessa i la Federació d’Associacions Veïnals de Sabadell (FAVS) l’any 1988 ja estava liderada per una dona. En el món polític, les lluites feministes van aconseguir que partits i sindicats s’imposessin les quotes. En el món veïnal, ha estat a mesura que la societat s’ha impregnat dels valors feministes que hi han hagut aquests canvis, però no hi ha auto-imposició.
La implicació és desigual, doncs?
A Torreguitart, la presència femenina a la junta de l’entitat és del 80%. A Espronceda és del 63%, i a la Creu de Barbera hi ha un 62% de dones. En els casos més baixos, la representació de dones és del 29% i 22%. Ara, les dones presideixen un 33% de les entitats veïnals. L’any 2003, només hi havia un 3% de presidentes. Hi ha certa evolució.
Com s’explica?
La causa que ho engloba tot és el persistent paper de la dona com a cuidadora de la llar. La feina de la cura deixa sense marge de temps a les dones.
A hores d’ara hi ha activitats dins de les entitats veïnals protagonitzades per dones?
Sense dubte. Tot es resumeix a la cura de la societat: l’organització de festes majors, castanyada… tot i que es contempli com activitats folklòriques, és una gran tasca de cura del veïnat que permet teixir llaços. Aquestes tasques recauen més en les dones, dins de les organitzacions. També les vocalies d’enterrament estan gestionades principalment per dones.
S’ha sorprès dels resultats de l’estudi?
Hi ha moltes més dones de les que pensava. La igualtat entre homes i dones és un dels reptes encara pendents en la nostra societat. Mentre no existeixi la igualtat, la humanitat no pot funcionar correctament.
