Des de l’arribada del segle XXI, Lucas Cruz, de quaranta-set anys i veí de Caldes de Montbui, ha participat en disset edicions del Dakar, el raid més exigent del món, com a copilot. Cruz, convidat d’excepció per als socis del Motor Club Sabadell, ha compartit habitacle amb grans campions d’aquesta disciplina, com Nani Roma, Nasser Al-Attiyah o darrerament amb el pilot espanyol Carlos Sainz, després d’estrenar-se l’any 2001 amb José Luis Monterde.
D’enginyer informàtic a ser un dels copilots més llorejats del Dakar. Quin ha estat el secret? Amb dedicació te n’adones fins a on pots arribar a la vida. Vaig començar a córrer, encara que a mi, aleshores els cotxes no m’agradaven, però sí les motos. Et dediques a formar-te, a fer quilòmetres i envoltar-te de gent diferent per aconseguir experiència en aquest món. I això és el que et dona una preparació per quan surten les oportunitats estar preparat i no preparar-te per quan tens l’oportunitat. He intentat, com així continuo fent, fer el millor possible la meva feina, millorant mètodes de treball.
En gairebé dues dècades al Dakar, encara hi ha coses per aprendre? Al final, no hi ha una base ni uns estudis que puguin donar-te una posició més alta de preparació en aquest esport. Aquí el què prima molt són els quilòmetres de carrera i és el què et dona un bagatge per després poder treure tot això i aplicar-ho. El Dakar n’és un clar exemple: n’hi ha molts que viuen d’històries i realment no és que visquis d’històries, sinó que realment les històries que has viscut són les que t’ajuden moltes vegades a resoldre problemes concrets en moments concrets.
A dins l’habitacle tots busqueu el mateix objectiu, que no és cap altra que la victòria, però quines particularitats tenen el Nani Roma, Nasser Al-Attiyah o Carlos Sainz? Cadascú té la seva diferència. El Carlos i el Nani són molt treballadors, i el Nani té un avantatge que ja ve format de la seva etapa a les motos. En el cap del Nasser pràcticament només hi ha on i off, no hi ha terme mitjà, és més impulsiu. El Carlos és més metòdic, curós, tècnic, i un petit canvi ja el percep i això és molt d’agrair. Quan estàs preparant el cotxe, és un avantatge que t’ajuda a anar sempre per la bona línia o separant-hi molt poc.
Àfrica, Sud Amèrica i ara Aràbia. Amb quin continent es queda Lucas Cruz? És una mica diferent de com estàvem acostumats. Quan mires enrere, amb aquelles etapes del Dakar de 1000-1200 quilòmetres sense parar, i ara fas parades cada 250 quilòmetres… Per mi no és l’esperit que hi havia inicialment. Abans t’obligava a ser molt més tàctic i la mecànica, entre cometes, primava menys i el físic era més importants. Soc un nostàlgic i m’agrada molt Àfrica, amb les seves cultures. També haig de dir que de cada indret t’emportes un bon record, ja que és molt difícil que tinguis l’oportunitat d’anar-hi si no fos pel Dakar.
De totes les edicions, la darrera va ser la més tecnològica. Quines van ser les sensacions d’anar amb un cotxe elèctric? És molt diferent, perquè, a part de tenir un motor a davant i un al darrere, que fa de motor i de fre, hi ha un altre motor tèrmic que gestiona un altre motor que fa generar l’electricitat que no generes amb les frenades. És un cotxe sense canvi de marxes que fa que acceleris i vagis agafant velocitat i et limita l’angle de gir.
En quin es punt es troba la preparació per afrontar un nou Dakar? De moment encara no hi ha res plantejat. Hem de redissenyar la part externa del vehicle i planificar alguna sessió de test. Esperem que puguem arribar al ral·li del Marroc. Tenim un hàndicap, que és un vehicle molt pesat i ara hem de reduir pes, però per reduir-lo hem de fer una despesa important del pressupost i hem de mirar de no disparar-nos.
