Havia de ser una intervenció arqueològica rutinària, en el marc d’una excavació preventiva en una parcel·la de Castellarnau per a construir-hi un habitatge unifamiliar, i on la previsió era trobar restes medievals, romanes o visigodes, tenint present la proximitat amb la Torre Berardo, a Castellarnau. Però un cop sobre el terreny i després d’un treball minuciós dels arqueòlegs, s’ha pogut localitzar un sepulcre funerari prehistòric, de l’Edat de Bronze (1800 aC – 1400 aC): “Al llarg dels darrers deu anys, en els carrers de Jules Verne, Albert Einstein no havia sortit massa cosa, a excepció de fa tres anys en el carrer d’Albert Einstein, on es va localitzar part d’un poblat visigot, que lligava amb el que coneixíem de principi de segle. Però en cap cas un panteó funerari de la prehistòria”, explica l’arqueòleg sabadellenc Jordi Roig, qui ha encapçalat la intervenció arqueològica finalitzada aquest mes de març.
D’aquest assentament, però, encara és aviat per conèixer quina és la seva grandària real, ja que només s’ha actuat en una parcel·la d’uns 500-600 metres quadrats i tot indica que s’estén pels terrenys veïns. A part del sepulcre s’han localitzat una dotzena de sitges d’emmagatzematge que correspondrien, també, a l’edat del bronze, concretament, en el bronze antic (1800 aC – 1500 aC).
L’equip d’arqueòlegs sabadellencs d’Arrago SL i la paleoantropòloga Rocío Gómez, durant les excavacions al sepulcre realitzades a Castellarnau / CEDIDA
Un mínim de sis individus
Una de les singularitats d’aquesta estructura funerària és la presència de nombrosos esquelets, que podrien correspondre a una mateixa unitat familiar, tal com detalla Roig: “Han aparegut cossos adults masculins i femenins i un parell d’infantils. És molt possible que es tractés d’un grup familiar el que vivia en aquest assentament”, indica.
Però la importància en termes arqueològics i històrics d’aquesta troballa rau en el fet que aquest assentament servirà per afegir, amb les altres excavacions fetes anys enrere, en el trencaclosques de la serra de Can Feu-Can Gambús-Castellarnau: “És interessant i curiós tenir un enclavament de l’edat de bronze, amb sitges i un sepulcre col·lectiu. És com si ens trobéssim davant de petits poblats d’un mateix moment o el desplaçament d’un gran poblat que va avançant”, reconeix l’arqueòleg sabadellenc, mentre afegeix que “ara tenim una visió del conjunt del poblament, a nivell molt ampli, que ens dona informació en l’àmbit territorial”.
Alta expectativa
Les primeres excavacions documentades a la zona de Castellarnau van produir-se ara fa prop de noranta anys, l’any 1935, quan l’aleshores director del Museu d’Història de Sabadell, Vicenç Renom, va localitzar restes de diverses èpoques –Edat de Bronze fins a l’època romana–. Anys més tard, ja a partir de la dècada dels seixanta, diverses prospeccions van permetre localitzar restes romanes, amb una àmplia presència de sitges d’emmagatzematge o d’una vil·la romana.
L’any 1976, segons s’explica en la Memòria de la prospecció arqueològica feta a Castellarnau sector prehistòric, l’arqueòleg P. Casanovas va localitzar-hi “dos possibles esclats de sílex, que morfològicament semblaven ser dues dents de falç”.
Poc abans de l’entrada del segle XXI, a finals del 1997, l’arqueòleg sabadellenc Xavier Cardús va fer uns treballs arqueològics per trobar-hi restes prehistòriques a la zona situada entre l’institut FP Castellarnau i les primeres cases de la urbanització, d’uns 200 metres quadrats. Tal com consta en la memòria, Cardús ja preveia que “l’àrea estudiada no mostra cap evidència que indiqui l’existència de restes de tipus arqueològic en el seu subsol. Per cloure voldríem destacar que, vista l’expectativa existent a l’entorn immediat a Castellarnau, sector prehistòric, les possibilitats de trobar restes arqueològiques encara existeixen”.
Elements vegetals com a aïllament funerari
L’estructura o sepulcre funerari s’excavava com si es tractés d’un petit pou en terreny natural, on tenia una cavitat lateral que funcionava com a cambra funerària. A dins es col·locaven els difunts, que eren embolcallats amb peces de roba feta amb elements vegetals, per després ser tapats amb una gran llosa de pedra o de fusta. La disposició dels cossos, en posició fetal, rau al fet que la cavitat no es podia eixamplar i a mesura que s’anaven produint decessos, l’espai quedava reduït a la mínima expressió.
